barcelonejant
La finestra indiscreta de Nazario
Nazario, càmera en mà, des de l’única finestra del seu pis que li ofereix vistes sobre la plaça Reial. /
Com un James Stewart però sense cama enguixada, des de finals dels 90 Nazario Luque s'aboca amb la càmera de fotos per l'única finestra del seu pis que dóna a la plaça Reial. «Doncs sí, sóc un voyeur, què hi farem». Calcula que ja deu tenir unes 50.000 fotos furtives de la vida quotidiana de la plaça, un espècie de Solaris urbà que està viu més enllà de qui el transiti o el visiti, ¡cony, un espai públic que pensa i pertorba!, com l'oceànic planeta intel·ligent que va imaginar Stanislaw Lem, a la seva gran obra de ciència-ficció. Però per si això queda una mica setciències explicat així (segur, sens dubte), millor recórrer a com ho explicava el mateix Nazario el 1995, en un d'aquells llibres pels quals va haver d'anar a buscar un editor fora de Barcelona que l'hi publiqués, perquè (mai està de més recordar-ho, per allò de tocar els nassos) a aquest artistàs sempre se l'ha mirat una mica malament en aquesta ciutat, l'adoptiva, tant si al seu dia va ser la socialista Maria Aurèlia Capmany (amb qui se les va tenir quan la créme pessecera volia convertir la plaça en una àgora de la intel·lectualitat, on fins i tot es va dir que volien posar un pis a Gabriel García Márquez) com l'arquebisbe Ricard Maria Carles, que li va criticar el cartell de la Mercè del 1995 i en va sortir escaldat. Poca broma, amb el ventall de rivals de Nazario.
«La plaça Reial té aquest misteri del travesti: rere la façana d'arcades, palmeres i fanals de Gaudí, un mai sap què s'hi pot trobar». Aquest és el text introductori de Plaza Real safari. La resposta fàcil, coneixent l'obra gràfica de Nazario, sobretot els seus còmics, seria dir que el que un hi trobarà és una polla fenomenal, com la d'Anarcoma, però no. És molt més.
La portada d'aquell llibre ja revelava que, com a voyeur, Nazario és inimitable. Anava il·lustrada amb una vista general de la plaça i unes desenes de diminuts personatges, alguns d'anònims, d'altres no, com si fos un quadro de Pieter Brueghel, però no el costumista, sinó el de la faceta més obscena, com la d'El triomf de la mort, on fins i tot els esquelets tenen penis.
Una part d'aquesta trajectòria de Nazario com a fotògraf s'exhibeix aquests dies al bar Ocaña de la mateixa plaça Reial. Són només 50, però molt suggerents, imatges que val la pena visitar, encara que per a això un s'hagi de submergir en la Barcelona turística. El que espera allà, a les profunditats del Gòtic, és un tresor, el Nazario fotògraf. Que el bar es digui Ocaña té el seu què, perquè l'obra de Nazario, si no hagués conegut aquell genial artista, hauria sigut molt diferent i, per a la cultura, una gran llàstima. Ocaña va aportar a l'underground Nazario una mirada molt divertida sobre el món del folklòric. El resultat d'aquesta fusió en aparença impossible és de sobres conegut. Una trajectòria com a dibuixant i com a pintor que, per exemple, forma part de la col·lecció del Centre d'Art Reina Sofía i també del Centre Andalús d'Art Contemporani. I vet aquí l'essència de la cosa, que mai està del tot clar que les institucions culturals barcelonines hagin arribat a entendre gaire bé el que tenen a casa. És cert que el 2002 li van dedicar una estupenda retrospectiva a la Virreina, però allò era una mostra que venia reciclada d'una altra d'anterior parida a Andalusia.
Una ferida a la boca
Notícies relacionadesCaldrà suposar que les autoritats locals, les culturals i les que no ho són, comparteixen ul gen pudorós, i és clar, quan el guernica d'un dibuixant i il·lustrador, el que alguns consideren el seu cim creatiu, es titula Alí Babá y los 40 maricones, afloren les pors i altres canguelis. Nazario és, parafrasejant Tyler Durden, aquella ferida al paladar que cicatritzaria bé si un pogués deixar de rascar-la amb la punta de la llengua, però no es pot.
La selecció de fotografies que s'exposen a l'Ocaña (per si de cas aquí hi ha alguna ànima de càntir) són per a tots els públics. Però en elles s'intueix les que són obres d'algú que, com a veí de la plaça des dels anys 70, ha vist de tot. A la Reial era on alguns bars servien el cafè amb culleretes foradades, quan l'heroïna era un plaga. Ara és diferent. Però sempre fotogènica. Sempre com un travesti.
