Ningú ha demanat perdó per Sanllehy

Sanllehy torna a ser una plaça. De vegetació menys frondosa que fa sis anys, quan en nom del progrés, per la necessitat tècnica d'excavar-hi un dels pous de construcció de la línia L-9 del metro, es van arrencar tots els arbres, però torna a ser una plaça. Si algú vol anar a veure com ha quedat, que hi vagi en bus, perquè el que és metro ni n'hi ha avui ni probablement n'hi haurà abans que l'home arribi a Mart.

Arquitectònicament, la nova plaça Sanllehy no és gran cosa. Cap veí espera que hi caigui el pròxim premi Pritzker. El que sí que es mereixen els veïns és que algú els demani disculpes. Això tampoc sembla que hagi de succeir.

Durant sis anys, allò ha sigut, primer, un turment d'obres i, després, una infàmia que mereix ser breument repassada.

La L-9 és un projecte que va aprovar l'últim Govern de Jordi Pujol, amb Artur Mas com a conseller en cap.  Econòmicament, allò ja semblava llavors, en plena època de vaques grasses, una aventura inassumible. El tripartit que primer va presidir Pasqual Maragall i després José Montilla va fer, sempre de la mà del conseller Joaquim Nadal, el que es podria qualificar com un jackass polític («¿que no es pot?, ja ho veurem si no es pot...»).

Quins temps aquells. Amb quina alegria s'agafava el talonari. Nadal, per exemple, se n'anava a Grècia a entregar 240.000 euros a una congregació de monjos misògins del mont grec Athos en concepte de reparació de guerra per la degolladissa que el 1303 (no, la data no és cap error de tipografia) hi van protagonitzar els almogàvers. Un altre soci d'aquell tripartit, Josep-Lluís Carod-Rovira, va prometre un milió d'euros a diverses tribus indígenes de l'Equador perquè preservessin les seves llengües natives davant l'empenta del castellà. El que dèiem, quins temps aquells.

El contrast. D'això es tracta. La plaça de Sanllehy (que va ser un alcalde de Barcelona, per si algú s'ho pregunta) és l'anvers de la moneda d'aquell desenfrenament. Les obres de la L-9 es van aturar per falta de fons i els veïns de la plaça van veure com, per protegir l'enorme pou, la Generalitat de Catalunya, amb una descomunal falta de tacte, es limitava a construir-hi un mur de més de sis metres d'altura. «A vegades em trobava alguna veïna del barri i em preguntava estranyada si la botiga encara seguia oberta», explica Maria Àngela Gómez, propietària d'un dels poquíssims comerços que han resistit aquest viacrucis de sis anys. «Si mai s'acosta algun càrrec públic a inaugurar la plaça, voldria demanar-li que ampliïn la ruta del bus del barri». Amb el que va costar aquell aeroport de Castelló ficat sota terra que és la L-9 (una xifra inconfessa), podrien portar-la cada dia a casa en palanquí. A ella i a tot el Guinardó.

A la recerca d'un gran amor

Notícies relacionades

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

La nova cocteleria màgica

Durant anys, l'únic que veia des de la botiga era una mola de ciment. Hauria sigut un bon llenç per a un bongrafit, però ni això. Quatre gargots i ja està. No obstant, sota terra sí que va tenir lloc en una data desconeguda una performance que resulta ser un colofó perfecte per a aquesta història de fracàs.

Mitja dotzena de membres del col·lectiu Trackrunners van descendir furtivament els 80 metres d'un pou de la L-9 (pel seu relat sembla que va ser el de Sanllehy) a la recerca de la llegendària Desi, la gran dama de ferro, la tuneladora que jau exhausta i apagada més o menys a l'altura de Lesseps. D'aquella julesverniana aventura en van tornar amb una bateria de fotografies esplèndides, gairebé de ciència-ficció, en què al costat del seu amor trobat, la Desi, semblaven ninotets de Ray Harryhausen. Aquells trackrunners, amb treballs similars en aquesta i altres ciutats, no es deixen entrevistar. Guarden amb extrem zel el seu anonimat. És una pena, perquè gràcies a ells és possible conèixer per a què van patir els veïns de la plaça de Sanllehy sis anys de calvari. Tal com van les finances de la Generalitat, la resposta és que per a res.