Del gintònic a aquell rar oruxo alemany

Capcots es dirigeixen tots cap al cadafal dels pantalons llargs i l'horari, amb l'enormitat del calendari pendent i una empipadora safata d'entrada saturada de missatges que confirma que, en efecte, s'ha acabat el bròquil. Les vacances són una bombolla punxada. Com d'altres.

Els dies de descans, en termes dels beuratges que el personal degusta per regar l'esbarjo, ha servit per ratificar que l'atipament arriba al boom del gintònic, tot i que encara perseveren cartes quilomètriques (30 marques de ginebra, sis o set de tònica… ¿per què?) i entusiastes cambrers que suggereixen amanir l'artefacte amb una mica de cardamom perquè així és «més divertit». Es bat en retirada lentament el grapeig, en realitat bastant còmic, al qual s'ha vist sotmès el noble trago vetust, no sense haver llegat perles com aquell bàrman creatiu que li posava una branca de grelo, i fins i tot pitjors depravacions vegetals. Per a la posteritat també quedarà el dard d'un cambrer madrileny de la conya, més castís que Lina Morgan, que va dir: «El que no pot ser és que el gintònic es converteixi en una amanida». En el cas que hi hagi una societat protectora de líquids, se li encomana que vetlli perquè en el futur no es torni a atropellar el còctel que van inventar els anglesos destacats a l'Índia al segle XIX: gel gruixut, llima o llimona, tònica i ginebra.

La pacificada sangria

Però com que tot el que és susceptible d'empitjorar empitjora, cal mantenir-se alerta, el relleu dels nefands i cursis gintònics d'autor podria presentar-se en moltes formes oportunistes i traïdores, disfressat de qualsevol cosa. Sembla que la sangria, turment de cavitats cranials durant generacions de bevedors primerencs, torna amb renovada energia, pacificada, amb barreges menys camorristes. El seu objectiu ja no seria deixar el turista sense coneixement ni donar sortida al vi de poca qualitat. Sangria cool. Got en mà, tot és possible a Barcelona.

Una passejada pels voltants de les discoteques del Port Olímpic aquests dies permet endevinar el futur: demà aquí hi haurà unes ressaques de capità general. La multitud poliglota i escarlata aixeca el colze que és un gust i entre els més joves s'ha colat, ja fa temps, una poció insospitada: el Jägermeister. És, abreujant, un oruxo alemany compost per 56 herbes, arrels i espècies amb una fórmula que oculten amb intriga els seus productors, encara que sempre han negat que contingui els ingredients prohibits que li atribueix la llegenda urbana.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Se serveix sobretot en chupitos, format traïdor de debò, i les seves conseqüències són tan colossals (perquè «gent de festa bevent amb moderació» és un concepte que no apareix ni en el text predictiu de Google) que fins i tot existeix a Facebook una jocosa i abundant (gairebé 70.000) Associació de Víctimes del Jägermeister. Té menys graus (35) que els destil·lats més comuns (ginebra, vodka, whisky i rom), però aquest és el seu cavall de Troia. Entra com si res i després ja ho cremarà tot.

Com va passar fa uns quants anys amb el gintònic i s'esbossa ara amb la sangria, un màrqueting encertat ha sigut crucial en l'eclosió del Jägermeister («mestre caçador», amb un cérvol i una creu entre les banyes a l'etiqueta). En poc temps ha quadruplicat les vendes i avui és una presència constant en locals nocturns, en festes itinerants i en els patrocinis de festivals. Encara que va ser creat molt abans, el beuratge va començar a comercialitzar-se el 1934 com a digestiu, i al cap de poc va prosperar perquè Göring, el segon de Hitler, el feia córrer entre els comandaments nazis. Després es va usar en la guerra com a anestèsic, com a desinfectant i per enardir la tropa. Com avui en el front de la nit.