El primer refugi

Passa sovint que les coses òbvies passen desapercebudes. «L'immigrant sap que algun dia tornarà al seu país; el refugiat, és probable que no hi pugui tornar mai». Sobre l'asil es donen per fets els antecedents, la forma com aquella persona va haver de fugir pels seus ideals, l'orientació sexual, les amistats, les aficions, els seus somnis. Però s'explica menys tot el que té al davant. Un futur lluny de casa. Potser per sempre.

En aquest tornar a començar hi ha un lloc on la costa amunt se suavitza. Amb la bossa plena de mals records, de traumes personals, drames pròxims. La butxaca buida i l'esperança perjudicada. A Barcelona, aquest primer refugi és el Servei d'Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de l'ajuntament. Va néixer el 1989 de la mà de Maragall. Clos, Hereu i Trias el van muscular. Però ningú s'hi ha fixat fins ara.

Els idiomes volen entre les parets d'aquesta oficina municipal situada al costat de la comissaria dels Mossos de la plaça d'Espanya. Urdú, àrab, francès, anglès, rus. Sis tècnics reben a tothom qui entra. Arriben amb el cap cot, amb més dubtes que certeses. El 2014 van obrir les portes 11.000 persones, i 810 -256 eren ucraïnesos, i 135, sirians- van demanar assessorament per aconseguir la carta de refugiat. 429 ho van fer el 2013, i 304, el 2012.

En aquest 2015, ja són 1.041 els que s'han interessat pels tràmits d'asil. Se'ls deriva a les entitats, se'ls proporciona informació, suport legal i, si cal, un sostre i manutenció durant uns dies.

És aquí on el govern d'Ada Colau ha insuflat 100.000 euros més, que se sumen a un pressupost anual d'1,3 milions d'euros. El SAIER, que dóna feina a 50 persones, va néixer de fet amb la idea de centrar-se en els potencials asilats, però l'arribada massiva d'immigrants a partir dels anys 90 va acabar per decantar la balança.

Ramon Sanahuja, director d'atenció i acollida a immigrants del consistori, recorda que l'aprovació d'una petició d'asil «és competència exclusiva de l'Estat, que és qui va firmar la Convenció de Ginebra». Això no treu que la resta d'administracions intentin donar un cop de mà. «La clau és l'allotjament, i que a Catalunya només hi hagi 28 places -repartides en tres pisos protegits- és del tot insuficient», es queixa Gerard Català, responsable de temes de refugiats de Creu Roja en aquest centre pioner a Espanya. Depenen de les subvencions del Govern, que paga sis mesos de manutenció a partir del moment en què s'accepta estudiar el cas, prorrogables en casos extrems. La falta de recursos també causa, o provoca, deuen pensar els malvats, que els terminis s'allarguin: dos mesos per aconseguir cita, i fins a tres anys perquè l'expedient es resolgui. Si és afirmatiu, a intentar renéixer amb el túnel a l'esquena i un permís de treball. Si es denega, una impredictible tornada a casa o convertir-se en un sense papers.

Sanahuja apunta que, fins fa un any, el percentatge de rebutjos rondava el 90%. L'any passat es va suavitzar -4.500 denegats per 1.500 aprovats- perquè els casos sirians clamen al cel i a penes es discuteixen. Sobre els terminis, un apunt: els ucraïnesos van començar a arribar el 2013, i segons assenyala Sanahuja, encara no hi ha un sol dels sol·licitants que hagi obtingut cap resposta.

«PERÒ SEGUEIXEN VIUS» / Fa un parell d'anys, i després de detectar que els immigrants «cada vegada arribaven en una situació més delicada», es va decidir contractar la psicòloga Silvia Rubaki. Atribueixin a aquesta professional la cita que obre aquest text. «La gent arriba molt tocada perquè han passat per situacions molt tràgiques, però segueixen vius perquè tenen molts recursos interiors». Arriben sense conèixer l'idioma, amb tota la càrrega emocional a la retina, sense ni un centau, sense conèixer ningú. Però arriben. I només s'ha de recordar què han deixat enrere per endevinar el seu nivell de fortalesa.

Sobre la possibilitat que les famílies catalanes acullin refugiats, els experts, vist que el projecte municipal està en plena gestació i la política té aquestes coses, són prudents. Però en tenen prou de recordar el perfil d'aquestes persones perquè el neòfit en tregui una conclusió: no tothom està preparat per rebre a casa uns pares que acabin de perdre el seu fill, una dona repetidament violada, un jove perseguit per ser gai, una família exhausta després d'haver fugit per mig Europa.

Notícies relacionades

CiU i PSC volen un pacte de ciutat sobre acollida

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

«Una altra cosa és que aquesta onada es tradueixi en una extensa xarxa de voluntaris», diuen. Es necessiten formadors, gent que ensenyi l'idioma, persones que distreguin nens, que regalin el seu temps. En resum: donar un cop de mà és una cosa, i posar-se un asilat al menjador, una altra de molt diferent. A més dels dubtes legals que genera la idea.

Sanahuja ho resumeix així: «El Líban és un país amb 5,5 milions d'habitants que acull un milió de refugiats. Europa, amb una població de 500 milions, s'escandalitza per 800.000».