Camarón a Roger de Flor

La Barcelona que veu fluir rius sobiranistes, ¿pot convertir-se en el cor del flamenc, no ja de la ciutat, sinó de la Península sencera? A la recerca d'un sí rotund com a resposta es llancen els promotors de Casa Camarón, atrevits prosèlits del geni d'Isla de San Fernando que va posar de cap per avall el gènere amb La leyenda del tiempo. Va ser un disc que en el seu moment (1979) va caure com l'aigua en oli bullent, amb veus contrariades dels ortodoxos. Avui gairebé ningú discuteix que hi ha un abans i un després d'aquells poemes de Lorca a la gola sobrehumana de Camarón, mite agegantat per una prematura desaparició que li va arrabassar a la música qui sap quines grandeses.

«Manolo Caracol [ni més ni menys] no afinava. Camarón era un piano, sempre perfecte. Va ser un superdotat, un revolucionari i un gran investigador. Ho va innovar tot». S'expressa amb indissimulat entusiasme Simón Montero, president de la Federació d'Associacions Gitanes de Catalunya i una de les turbines de la nau flamenca que acaba de sortir a navegar al carrer de Roger de Flor, 230, per a més glòria de l'ídol que va morir ja fa 23 anys, quan en tenia 41, al badaloní hospital de Can Ruti.

Com que la Sagrada Família està a prop, el maridatge amb els turistes ansiosos del tòpic spanish és temptador. No ho rebutgen, admet Jordi Porta, una altra vela del vaixell, encara que la vocació és molt més audaç. «Reinventar el flamenc», sentencia Montero. Casa Camarón ocupa l'ampli espai (l'aforament només del tablao és de 185 persones) que al seu dia va ser el restaurant La Dida, tancat fa un parell d'anys. A l'entrada rep una imatge del cantaor i la frase que solia dir abans dels recitals: «Bueno, pues voy a cantá un poquito por alegrías y luego por tó lo que ustedes quieran...». Hi ha discos, dedicatòries, fotos del mestre penjats a les parets. Amb Lola Flores, Caracol, Rancapino, Dolores Vargas, Mairena, Tomatito, Paco de Lucía...

Tòtems. Un petit museu erigit amb la complicitat de Dolores Montoya, la Chispa, viuda de l'artista, on fins i tot brilla un vestit de flamenca daurat cedit per Vicky Martín Berrocal.

Soles, dits, veus

Notícies relacionades

Dues noves línies reforcen el bus nocturn de l’àrea metropolitana

Inaugurades les noves parades de bus interurbà de la Meridiana

On hi havia el forn del restaurant que hi havia en aquell establiment s'alça ara el tablao. Els empresaris aspiren a fer que hi suïn les millors soles i talons, els dits més veloços i les veus de més desgarro. A Barcelona ja existeixen una desena de locals flamencs, gairebé tots orientats a l'aplaudiment mecànic i el bitllet lleuger de visitants poc advertits en aquest art. Però, sense ànim d'ofendre, afegeix Montero, el pla és que el «lloc de referència» de la comunitat flamenca estigui a partir d'ara a Roger de Flor. De vol, que no en falti: obert set dies a la setmana, prometen acció non stop. A part de les actuacions diàries, des d'avui, i en dimecres successius, hi haurà Juaneles por sevillanas, vetllades organitzades pels Juanele, veterà local veí del Paral·lel; ja s'han registrat audicions cercatalents per donar pas a joves grups, hi desfilaran alguns grans impartint classes magistrals i les jam sessions dels dissabtes auguren gresca. Per demostrar que no van de broma compten com a director artístic amb Israel Suárez, El Piraña, considerat com el millor del món al caixó.

«A mi em van sortir les dents escoltant Camarón», diu Simón Montero. Li va regalar La leyenda del tiempo a Jordi Porta. Fins llavors, a ell el flamenc no li deia res de l'altre món, però se li va obrir l'orella. Tots dos detallen els seus maldecaps perquè l'aposta tingui èxit, inclòs insonoritzar la festa («hem anat amb un mesurador de decibels per tot arreu»), i que els veïns no en tinguin cap queixa. Per a La Bodeguita, antesala del tablao on es menja i es beu, han reclutat Fernando Olivares, cuiner rodamón que va viure a Ho Chi Minh i fins i tot va arribar lluny al Top Chef vietnamita. Camarón és un planeta.