El lleó menja gamba de Subirachs
L’escultura, abans de ser retirada.
Aquest 2015 s’han complert 25 anys de la manifestació que un grup d’intel·lec-
tuals va organitzar davant la Sagrada Família en contra del conjunt escultòric que Josep Maria Subirachs començava llavors a instal·lar a la façana de la Passió. Encara avui causa estupefacció. Aquella protesta és de les que fan ràbia haver-se-les perdut, sobretot una vegada rellegida la despectiva crònica que el diari Abc li va dedicar l’endemà. Els participants, uns 500 segons la Guàrdia Urbana, van dedicar una hora a la lapidació verbal de l’escultor, que va treure el cap un parell de vegades a la reixa per sentir en directe les mofes. «L’acte, sense cap atractiu que reforcés la presumpta gràcia de les frases proferides, es va acabar amb la processó en silenci, ciri en mà, al voltant del temple de Gaudí, de part dels assistents, just quan alguns altres ja havien començat a anar-se’n a casa seva avorrits». Així ho va explicar el sempre molt beat diari que llavors dirigia Luis María Anson.
La campanya de protesta havia nascut com un divertimento a la revista Artics, ja que un dia, a l’arribar a la impremta, el director, Vicenç Altaió, va descobrir amb horror que hi havia una imprevista pàgina en blanc, coses que passen, i va decidir omplir aquell enorme buit amb una exhortació. «Subirachs, deixa en pau la sagrada escultura». La bola de neu va baixar pel pendent. Es va fer gegant. Setmanes després, Oriol Bohigas afirmava en un al·legat que «la nova façana de la Passió és un acudit perniciós amb una càrrega demoníaca que el públic no ha acabat de comprendre fins que s’ha explicitat més clarament amb les escultures de Subirachs». ¡Quins dies aquells! Xavier Rubert de Ventós sostenia que encara que es tractés d’un temple expiatori, l’obra de Gaudí no es mereixia aquest càstig.
La guinda d’aquella envestida intel·lectual és que el 1965 ja hi va haver una altra protesta similar, en aquella ocasió perquè s’aturessin les obres de la Sagrada Família perquè pervertien la feina que Antoni Gaudí va deixar inacabada i, sorpresa monumental, entre els firmants d’aquell manifest hi havia el mateix Subirachs.
Fins aquí els antecedents. A partir d’ara, benvinguts a una mena de postdata delirant de tot el que s’ha dit anteriorment.
A cavall dels mesos de juny i octubre, va coronar el cimaci del nàrtex exterior de la façana de la Passió (perdó pel llenguatge tècnic) un suposat lleó de Judà que, si fos necessari adscriure’l a alguna escola artística, aquesta seria la de Cecilia Giménez Zueco, mundialment famosa per la seva restauració de l’eccehomo de Borja (Saragossa). També s’hi pot intuir una influència del Lleó menja gamba d’Alberto de Masterchef. El millor en aquests casos sempre és mirar la foto i jutjar per un mateix, perquè l’escultura, per a pena de qui li agradi la burla, ja no hi és. Va ser discretament retirada dies abans de la jornada d’entrades gratuïtes que es va portar a terme el cap de setmana passat. Ara hi ha el que hi ha, una foto amb aires de robada, com si fos el topless borrós d’una actriu, encara que en realitat es tracti més d’un petit peluix.
La direcció del temple assegura que no cal buscar-li tres peus al lleó, que això d’aixecar la Sagrada Família a les palpentes, per la via de la prova i l’error, és en realitat molt gaudinià. La peça, pel que sembla, la va concebre el mateix Subirachs, però no la va completar. La noble tasca la va heretar un dels seus deixebles amb el resultat fugaçment vist.
Aquest eccehomo dels lleons probablement no tornarà a veure mai la llum del dia. Això dóna a entendre el temple. Però a l’extrem esquerre del nàrtex hi anirà un lleó sí o sí, i al costat contrari, un be que simbolitzarà la vianda que Déu li va oferir a Abraham quan li va revelar que el fet de matar el seu fill Isaac no anava de debò.
Un consol possible per als responsables de les obres és que el lleó, com a escultura, sol ser una obra amb mala sort, com un Macbeth al teatre. Els que guarden les portes del Congrés, per exemple, ja són la versió 3, després que els primers, de 1851 i de guix, no duressin ni un any a la intempèrie i els segons, arran de les protestes ciutadanes, fossin retirats per raquítics.
En resum. Fe. Un dia o un altre tornarà a haver-hi un lleó a la façana de la Passió. Els antecedents conviden a esperar amb morbosa excitació l’esdeveniment. Toca esperar.
