El racó dels llibres sense amo

A Una assassina molt especial, pel·lícula potser subestimada perquè és obra de l'incorregible John Waters, la protagonista, Kathleen Turner, decideix prescindir del seu advocat i es defensa ella mateixa en el judici pels terribles crims que ha comès. Necessita desacreditar davant el jurat una testimoni crucial.

--¿Vostè recicla?

--No. (Murmuris de desaprovació del públic). No tinc lloc a la cuina.

La testimoni ho diu amb vergonya. Però no hi ha excusa que valgui. La Turner surt de la sala amb un veredicte d'innocent i Waters, així, se'n fot del que és políticament correcte. Posa en entredit les normes socials mansament inqüestionades, que se suposa que és el que, a una altra escala, va fer el dia de Sant Jordi del 2003 Pepi Garcia, funcionària municipal adscrita al Punt Verd del Clot, a qui li dolia que els llibres, segons establia el manual d'instruccions del reciclador exemplar, haguessin d'acabar al contenidor blau, el del paper, juntament amb caixes de cartró, la publicitat de la bustiada, el cilindre del rotllo higiènic i, ¡ai!, la premsa d'ahir.

En realitat, abans d'aquell abril del 2003 passava una cosa estranya. A vegades arribaven al Punt Verd del barri veïns amb bosses plenes de llibres, pot ser que amb l'aire de l'imprudent que de nit deixa anar en un estany del parc més pròxim la mascota que a casa ja cansa, una tortuga de Florida, un ànec collverd o un conill d'orelles caigudes, és a dir, com si li fes pena.

Els llibres no eren material de Punt Verd. Havien d'anar al contenidor blau del carrer, ¡carai! Això deia l'autoritat municipal competent. Així que, tot i l'intent, anaven de cap a aquesta mena de roda del karma de la reencarnació del paper on el que un dia va ser un Nabokov pot renéixer al cap d'un temps com un Coelho, tremenda desgràcia, si així fos, que només pot ser fruit d'una cadena infinita de pecats. Pobre Vladimir.

«Els llibres es poden agafar». Aquest va ser el primer cartell que va posar la Pepi en una prestatgeria improvisada. Va néixer d'aquesta manera el que avui ja és comú als 23 centres de reciclatge de barri. Estan en un petit moble de metall, amb una llegenda entranyable. «Racó dels llibres que demanen tornar a ser llegits». No és un mal reclam. Per a bibliòfils sense remei, hauria tingut més charme, per exemple, Farenheit 450, exactament un grau menys que la temperatura a la qual crema el paper, com si allò fos una redempció en l'últim instant i, de passada, un homenatge a la distòpia de Ray Bradbury a Farenheit 451, perquè, visitat el Punt Verd Jardins Montserrat, els usuaris tenen un cert aire melancòlic, com el dels actors al final de la versió cinematogràfica de la novel·la que va dirigir Truffaut.

El servei té tres normes que ha imposat la lògica de l'experiència. Es poden agafar només tres llibres al dia (revenedors, doncs, absteniu-vos-en), no són benvinguts els toms que puguin donar peu a confusió (un codi penal desfasat, unes pàgines grogues caducades...) i estan vetades les publicacions indecoroses, llei aquesta última que pot causar desànim a qui hi busqui (com és el cas del que firma) una raresa com aquelles que exhibia Juan Carlos Díez Jayo en el seu recomanable Libros Malditos, malditos libros, com exemplars extraviats d'enquadernacions antropodèrmiques, sí, realitzades amb pell humana, que n'hi va haver i de ben cèlebres.

En busca d'un tresor

Notícies relacionades

Aval de la UAB a la seguretat del carril bici bidireccional

Més tràfic de fàrmacs per crear la ‘droga dels pobres’ al Raval

Total, que amb droperia toca fer un cop d'ull al que hi ha avui. Hi ha la primera aproximació de Pilar Urbano a la reina Sofia. ¡Uffff! Al costat es veu La flecha del tiempo, però no és la de Martin Amis. Llàstima. A sota hi ha un llibre de l'ocultista Serge Hutin que se suposa que és un manual de fetilleria, però és necessari ser crèdul perquè funcioni. Una altra vegada llàstima. I llavors, gairebé al dir adéu, apareix ell, Yo, en la cocina, de Sofia Loren, un receptari de l'actriu psicalípticamente il·lustrat, amb fotos d'ella al costat d'un tall de cansalada, subjectant un xoricet, preparant la massa d'una pizza, posant entre dos formatges i, la millor de totes, acariciant pasta seca amb un vestit d'anar per casa. No vagin a buscar-lo. Ja no hi és. Quin tresor.

Gràcies, Pepi.