La Barcelona perduda de Picasso

Barcelona i Picasso. Picasso i Barcelona. Un binomi difícil de dissociar. Aquí va arribar amb 14 anys. Aquí es va formar. Aquí va conèixer els que serien els seus millors amics. Aquí va pintar algunes de les seves grans obres de l'època blava. I aquí va decidir que hi hagués el seu museu, l'únic creat en vida i l'únic creat per exprés desig seu. A més aquí va començar tot: «És on vaig entendre fins a quin punt podia arribar», afirmava el malagueny. I a on va arribar va ser a geni. Però abans va exercitar la seva habilitat pintant el que tenia més a prop: la seva ciutat d'adopció. Paisatges urbans i paisatges humans irrepetibles. La piqueta va acabar amb molts dels escenaris i el progrés, amb molts dels costums. I l'edat, el 1973, amb el talent del geni. Encara que els llenços segueixen existint. Repartits per tot el món, en la seva versió original. I reunits en un volum de luxe (per factura i per preu), en la seva versió reproduïda: Picasso. Obra catalana (Enciclopèdia Catalana), llibre que també recull per primera vegada tots els treballs que el malagueny va realitzar a Horta de Sant Joan, Gósol, Cadaqués i Ceret, a més a més de la ciutat.

El pintor cronista

La Barcelona perduda de Picasso es mou per Ciutat Vella, que el geni va recórrer. De dia i de nit. Però si té un epicentre, aquest és el carrer de la Riera de Sant Joan, on va tenir per dues vegades el seu estudi, el 1900 amb el malaguanyat Carles Casagemas, i el 1903 amb El bevedor d'absenta, que és el mateix que dir amb Àngel Fernández de Soto. I hi va pintar impossibles. L'elecció de la zona no era intranscendent. Els preus eren més barats, ja que la via era una de les afectades pel pla Baixeras, aquell que pretenia, i va aconseguir, obrir la ciutat burgesa al mar i, de passada, acabar amb la insalubritat d'aquella part de Barcelona. Picasso ho sabia. I va pintar el carrer a consciència: «Nocturn barceloní té la dimensió poètica de saber que el que està pintant té data de caducitat. I d'aquesta manera exerceix de cronista de Barcelona amb el seu pinzell», apunta Eduard Vallès, autor del volum i del seu apèndix Picasso i el món literari català, on, entre altres coses, detalla la presència, amb corona sufragada, de Picasso en l'enterrament de Verdaguer. 

Des de la finestra de la Riera de Sant Joan va pintar més paisatges perduts, com l'església de Santa Marta. Un edifici barroc del XVIII prou important perquè, tot i ser reduït a runa, conservés la façana. El geni malagueny en va immortalitzar el campanar, que no va sobreviure. I el frontispici, ara, dóna entrada a la cafeteria d'un dels pavellons de Sant Pau. Sic transit glòria mundi. No va ser l'única església que el malagueny va plasmar en les seves més que preades teles (seu és el ceptre del més crematístic). També es va dedicar a la catedral. Aquesta segueix construïda, però la font de l'estany de les oques del claustre no és la mateixa que van veure els ulls del malagueny. La d'ara és molt més xata. La seva s'elevava cap al cel.

Des d'un altre dels seus estudis, el del carrer del Comerç, l'últim que va tenir abans de marxar definitivament a París, va retratar el Palau de Belles Arts. Un dels pocs edificis construïts per a l'Exposició Universal del 1888 amb vocació de sobreviure. El va firmar August Font i Carreras. I aquesta potser va ser la seva mala sort, perquè l'autor és un dels arquitectes amb menys obra construïda a Barcelona (no queda res de la Maison Dorée ni dels seus Banys Orientals). Així que a l'enorme construcció -23 sales d'exposició i un saló de 63 metres de longitud- va tenir un final. Va ser el 1943 per ordre de l'alcalde Miquel Mateu, conegut com a Mateu del ferro pels seus negocis familiars. Sospitosament l'esfondrament es va fer per aprofitar-ne l'estructura de ferro.

Notícies relacionades

"L'amic Raymundo Noguera"

Claverol i "la millor feina del món"

Tampoc queda cap rastre del Torín, la primera plaça de toros que va tenir Barcelona. La va aixecar el 1834 Josep Fontserè a la Barceloneta. I el 1835 es va tancar arran dels disturbis per una mala corrida: el desfogament del públic va incloure la crema d'esglésies. Va reobrir el 1841 i Picasso en va ser un assidu juntament amb el seu pare, gran aficionat a la fiesta. La plaça va passar a millor vida el 1923. Abans, el 1900, el malagueny la va immortalitzar en una de les seves teles més poc picassianesi amb més tipisme de totes les que va realitzar.

El Torín i el port i la platja de la Barceloneta -dos escenaris tan canviats que són irreconeixibles en l'actualitat- eren els paisatges pròxims al seu domicili familiar i els paisatges que més va freqüentar i més va reproduir durant els primers anys de la seva estada a Barcelona. Quan va descobrir el món artístic, va descobrir també la nit. I el seu paisatge va canviar. Va alternar en tuguris amb els seus amics. El Paral·lel, llavors avinguda del Marqués del Duero, era un clàssic. «La zona no ha desaparegut, el que sí que ha desaparegut és la vitalitat que es vivia en època de Picasso», sosté Vallès. Són els paisatges urbans i humans de la Barcelona desapareguda de Picasso.