El codi dels Vázquez

Quedo amb Manolo Vázquez (Barcelona, 1976) per esmorzar i, quan arribo al bar, l’home ja hi es, cruspint-se un croissant amb un cafè amb llet. Els meus temors que s’hagués quedat fregit a causa dels excessos de la vigília no tenien cap fonament. Fa temps que Manolo va deixar de ser Manolito, el fill de Vázquez –atrabiliari dibuixant de còmics, creador d’Anacleto i les Hermanas Gilda, famós pel seu peculiar estil de vida (que incloïa anar de gorra sempre i l’infinit abús de confiança) i protagonista d’un biopic que va dirigir Oscar Áibar i va interpretar Santiago Segura–, aquell xaval que alguns vam conèixer quan tenia 14 anys i el seu pare se l’enduia de copes amb la flor i nata de l’underground barceloní.

El paio amb qui ara m’assec a la taula acaba d’estrenar el seu primer llargmetratge de ficció, La maniobra de Heimlich, i aspira a guanyar-se la vida com a director. Firma Manolo Vázquez per distingir-se del seu peculiar progenitor, Manuel Vázquez, i perquè ja no és capaç d’atendre per Manolito: «Que vaig pels 40, ¡hosti!» Jo ja sabia que havia rodat alguns videoclips i un documental sobre el grup pop Melodrama –el combo dels germans Olivé, que, en certa mesura, va ser a Sisa durant una època el que The Band a Bob Dylan–, però com que feia molt que no me’l trobava, l’estrena de La maniobra de Heimlich m’ha enxampat a tres quarts de quinze. Manolo em posa al dia: «És una tragicomèdia nocturna barcelonina rodada amb quatre duros a partir d’un guió de Javier Calvo...» L’interrompo per preguntar-li si Calvo entrena gaire per ser tan antipàtic –encara sort que la seva dona és un encant i equilibra la balança familiar– o si li surt natural: «Jo crec que s’ho treballa, que li agrada donar la impressió d’antipàtic. A mi em queia fatal fins que vaig començar a tractar-lo i a col·laborar amb ell. Quan rasques una mica, apareix un paio fantàstic, t’ho asseguro...»

Faig com que me’l crec i li continuo traient informació: «Vaig començar a rodar la pel·li el 2012, amb mil euros que vaig guanyar en el concurs televisiu La ruleta de la fortuna. Haurai preferit rascar més, però em vaig haver de conformar amb els mil, que almenys van servir per posar les coses en marxa. Després va venir el de sempre: rodar amb una càmera d’estar per casa, demanar favors als amics, no pagar a ningú… El normal en aquests casos. Ara estrenem i dubto que aguantem més d’una setmana a la sala. Sortim amb 20 còpies, una xifra ridícula, i encara gràcies. Jo ja només penso a rodar la següent».

Sortides a buscar tabac    

Malgrat la precarietat financera, La maniobra de Heimlich compta amb actors com Jordi Vilches, Miki Esparbé i Marta Torné, així com amb aparicions de gent com Quim Monzó i Enrique Vila Matas. Això demostra una cosa que ja sabíem tots els que coneixem Manolo des que li deien Manolito: que sense haver llegit Dale Carnegie és un mestre a l’hora de guanyar amics i influir en la societat. Jo crec que la companyia del seu pare va contribuir a convertir-lo en un supervivent, sense que Vázquez  llegués al nano aquelles penques de ciment armat que Déu li havia donat. Pícar a tocar ocasionalment de la delinqüència, el dibuixant Vázquez no s’ha reencarnat en el cineasta Vázquez, que el recorda amb afecte i també amb certa crítica. ¿Potser perquè ell i la seva germana són els únics fills que Vázquez va reconèixer? «Bé, això que ens va reconèixer és molt suposar. Quan va morir, vam descobrir que no ho havia fet. Simplement, es va quedar amb nosaltres, cosa que no havia fet amb altres fills previs. L’home s’enrotllava amb algú i fundava una família. Fins que s’avorria o s’atabalava, sortia a buscar tabac i no tornava. En el fons, sempre va ser un nen gran. A mi em va convertir en el seu petit col·lega quan hauria d’haver-se preocupat dels meus estudis, però no l’hi retrec perquè m’ho vaig passar molt bé. Encara que els llocs a on em portava potser no eren els més adequats per a un nano de 14 anys».

Les fugues de Manolo no són tan letals. El 2013, avorrit de la seva precarietat barcelonina, va decidir prolongar-la en un altre lloc i se’n va anar a Berlín, on es va tirar un parell d’anys treballant de cambrer sense saber alemany: «Era tot molt més barat que aquí. No havia de fer ni d’okupa, perquè amb el sou m’arribava per a un apartament. Ho vaig passar estupendament i vaig conèixer un munt de gent divertidíssima. A la tornada, vaig acabar la pel·li i vaig començar a moure-la per festivals. I ara s’ha estrenat. A veure què passa».

Jo ja sé el que passa: el cine espanyol, es posi com es posi, té Manolo Vázquez per a estona. I quan ho penso, noto que m’envaeix un estrany orgull d’oncle llunyà. H