art reivindicatiu
El ressuscitador de fotografies
Enric Pareto construeix el gran àlbum familiar de Barcelona amb els millors fotogrames dels vells negatius que es venen a pes als Encants
Aquest mes de novembre passat va arribar a les llibreries 'Suave caricia' (Alfaguara), falsa biografia d’una fotògrafa inexistent, Amory Clay. L’autor, William Boyd, per donar versemblança al relat, va anar amunt i avall buscant fotos velles en antiquaris. Va comprar retrats sense nom i cognoms que formen part del llibre com a possible obra en blanc i negre d’aquesta imaginària retratista. Ella mateixa se suposa que és la noia de la portada. Un amic de Boyd, que sabia de la seva afició fotofílica, va trobar la imatge que il·lustra la tapa del llibre, mig trencada en una parada del bus de Londres, i l’hi va regalar. Qui va ser en vida, no se sap, però ara reneix sota la identitat d’Amory Clay.
És en aquesta novel·la en la primera cosa que es pensa quan es té una cita a la plaça de Rovira de Gràcia amb Enric Pareto, que des que es va jubilar es dedica a donar una segona vida a gent que no coneix però a qui agafa afecte. Seu és el miracle de la resurrecció de les persones que apareixen als negatius de tota mena i mida que compra gairebé a pes als Encants i on pot. És un material devaluat. Poc apreciat encara. No es considera una antiguitat, però està a les botigues, al costat de vaixelles del segle XIX, d’un reclinatori per pregar a casa o d’una còmoda de roure. Gairebé a totes les cases sol haver-hi un calaix amb els negatius de les fotos familiars. Quan un bon antiquari es queda el contingut complet d’un pis, els negatius van en el lot. Solen quedar aparcats en un racó de la botiga, i és un error, perquè a la seva manera són el gran 'street view' del passat, i no només dels carrers i dels paisatges urbans de Barcelona i el seu entorn, sinó també de la seva vida domèstica.
Posar aquest material a contraclaror, a vegades malmesos negatius de vidres, altres vegades deteriorades tires d’acetat de cel·lulosa, és com obrir ostres buscant-hi una perla. Escasses, però n’hi ha. Així és com Pareto ha iniciat un àlbum familiar insòlit. Selecciona els millors negatius, els restaura i després n’encarrega revelats de qualitat. El resultat és sovint sorprenent. Algun dia pot ser que fins i tot trobi la Vivian Maier local, aquella mainadera novaiorquesa aficionada a la fotografia que hauria passat desapercebuda si no fos perquè l’escriptor John Maloof va comprar en una subhasta un arxiu de negatius i perquè l’historiador Allan Sekula es va meravellar davant l’obra d’aquella desconeguda .
PIONERS DEL NUDISME
Un grup de sis soldats republicans posen amb els seus fusells a la plaça de Lesseps. Un nen repentinat i tristoi ensenya el seu tren elèctric, amb locomotora, tres vagons i una via circular. Un home de mirada eixerida passa la pàgina d’un llibre i, al seu costat, brilla el que sembla una màquina d’escriure Underwood. La llum natural entra per la finestra esquerra, com si fos un oli de Vermeer. Una noia posa despullada a la popa d’un vaixell d’esbarjo. És sorprenent, ¡s’assembla a Amory Clay! Forma part d’una caixa de negatius de naturisme, potser practicat a la Costa Brava durant els anys de la Segona República, que Pareto va comprar. En una altra de les fotos d’aquesta col·lecció, una parella passeja en una petita barca de rem. Miren a la càmera i somriuen.
Els cotxes són un fil argumental per si mateixos. Un Renault de 1930. Un Hispano Suïssa de 1934. Un Ford Anglia de 1940. Una Rubia, amb les seves inconfusibles portes de fusta... La família al complet es retratava al costat de l’auto, com si fos l’àvia, però amb quatre rodes. És una inclinació, per cert, que algunes sagues conserven. Els Pujol, per exemple, almenys l’anomenat Jordi Júnior.
L’escriptora Anne Sexton va estar meravellosa quan va dir que un escriptor és algú que amb un moble fa un arbre. Pareto construeix un àlbum familar amb parents impostats, i això tampoc està gens malament, encara que no és gens estrany, perquè aquest no és el seu primer safari fotogràfic.
MINOLTA SR-T 101, DE LLEGENDA
Quan va cursar el batxillerat, a l’institut Menéndez Pelayo, era l’ordre alfabètic el que predeterminava el pupitre de cada alumne. Al costat de Pareto s’asseia Javier Patricio Pérez Álvarez, que encara que fos un nom de culebró veneçolà era la verdadera identitat de qui un dia seria més conegut com a Gato Pérez. Amb una Minolta SR-T 101, que llavors no era poca cosa, perquè va ser la càmera amb què va albirar la fama per exemple Annie Leibovitz, va acompanyar el gran Gato en els inicis de la seva carrera musical i en els seus anys de Zeleste. Després es va donar el gust d’autoeditar-se un llibre. Però aquesta és una altra història. La que el porta a aquestes pàgines és la d’aquest àlbum familiar inventat i fantàstic, amb avantpassats postissos dels quals amb paciència alguna cosa descobrirà, ni que sigui per un detall inicialment inadvertit de la foto.
La resurrecció de fotos és com buscar perles a les ostres. La paciència es compensa amb imatges nacrades
Notícies relacionades
No ha passat encara, però passarà algun dia com en aquella commovedora escena de 'Smoke', pel·lícula guionitzada per Paul Auster en què l Harvey Keitel mostra a William Hurt la seva addictiva afició. Cada dia a la mateixa hora, vuit en punt del matí, i al mateix lloc, la cantonada de la Tercera amb la Setena Avinguda de Nova York, fa una fotografia. La conversa és molt austeriana. Keitel convida Hurt a ser pacient, a comprendre que totes són diferents, per la llum del sol, pel pas d’un camió, per aquest o aquell vianant… El clímax inesperat és quan Hurt descobreix en una de les imatges la seva dona, prematurament morta en un atracament.
Tard o d’hora, Pareto tancarà un d’aquests inesperats cercles de la vida. Algú trucarà a la seva porta. Potser serà el nen del trenet, el de la mirada tristoia. Llavors potser serà el punt de partida d’una nova història per explicar.
