El cotxe fantàstic de Barcelona

A Barcelona hi va haver entre els anys 1902 i 1936 fins a 41 fàbriques diferents de cotxes. Era la Detroit mediterrània, una ciutat on la indústria automobilística va fer alguns dels seus primers passos mundials més ferms. Els frens servoassistits, imprescindibles per aturar amb seguretat aquells pesadíssims vehicles en què viatjava la reialesa europea, van sortir del despatx d’enginyers de la Hispano-Suiza. Rolls Royce, General Motors i Renault de seguida van claudicar davant d’aquesta patent. Barcelona era una Detroit, tot i que, això sí, les condicions socials eren més aviat les d’una Chicago. Els anarquistes sembraven el pànic amb les seves bombes orsini i els patrons contractaven pistolers. Amb freqüència una vaga paralitzava tota la producció, però enmig d’aquest pandemònium laboral es feien cotxes extraordinaris, com l’Elizalde Super 20 carrossat per la saga Molist que acaba de ressuscitar en una foto extraordinària i inèdita per la seva qualitat Enric Pareto, un bòlid del 1917 amb molta història al darrere.

    Pareto va ser protagonista fa un mes de dues pàgines en aquest diari per la seva afició a l’arqueologia fotogràfica. Busca i compra negatius antics, molts d’ells plaques de vidre del primer terç del segle XX. A la crònica que llavors se li va dedicar hi havia una selecció de retrats de famílies amb cotxe i, entre elles, una de molt curiosa: a bord d’un estrany vehicle sense corrossar de tres rodes, amb el motor muntat sobre la davantera, hi sortien dos nens, una mare i una criada. L’escena va ser captada probablement al voltant del 1920. L’autor de la fotografia era gairebé segur el pare, que era el que conduïa. Va parar al carrer de Manuel Girona, va baixar, va captar la imatge i va prosseguir. El cas és que una setmana després que es publiqués la fotografia ressuscitada per Pareto, va sonar el telèfon. A l’altre costat del fil hi havia Joan Molist, que havia reconegut el seu pare. Era el més petit del retrat familiar, el que anava assegut a les cames de la minyona. A partir de llavors, només calia estirar el fil.

    El primer misteri per resoldre el va aclarir Salvador Claret, potser el gran expert d’Espanya en cotxes antics i propietari d’una col·lecció museïtzada a Sils (Girona): «¡Caram, és un Cyclonette! Un vehicle tricicle fabricat a Berlín per la Cyclon Automobilewerke. Diria que és un model posterior a la primera guerra mundial, potser d’entre els anys 1918 i 1920». Claret, de seguida, va voler conèixer l’Indiana Jones de la fotografia que és Pareto, perquè, sense pretendre-ho quan va començar amb aquesta afició, resulta que ha obert una finestra en el temps d’un inestimable valor, ja que Espanya, en conservació del seu patrimoni automobilístic antic, és una catàstrofe amb excepcions.

    Però primer toca comprendre què feien els Molist de passeig per la Barcelona d’aquells anys a bord d’aquella xocant màquina, i per a això s’ha d’aclarir abans una singularitat no sempre coneguda dels primers anys de l’automoció.

    Als EUA, Henry Ford ja produïa a Detroit el seu mític Ford T en cadena. De la fàbrica en sortien unitats idèntiques. Però a Europa, i amb Barcelona a primera divisió, empreses com Hispano-Suiza i Elizalde muntaven els seus motors de disseny propi sobre un xassís i, després, cada client anava a un carrosser perquè li fes un vestit a mida. Aquesta era l’especialitat dels Molist, recorda el Joan. «La meva família fabricava carruatges per encàrrec ja al segle XIX. Amb l’arribada dels automòbils, es van readaptar».

Cotxe maleït

Al museu de Sils, Claret només hi té un molist. És un preciós descapotable vermell, un HS 15/20 Sport. Una peça extraordinària, però d’Hispano-Suiza n’hi ha diversos al món. El menys freqüent són els Elizalde, que van néixer amb una maledicció. La seva culata era de bronze i pesava entre 20 i 30 quilos, i, acabada la guerra civil, era un material escàs, així que van ser desballestats de forma immisericordiosa. Que se sàpiga, només n’hi ha dos a tot Espanya.

    Això li dóna especial valor a la foto redescoberta per Pareto. No és l’única imatge que es conserva de l’Elizalde Super 20, però pot ser que sigui la millor perquè, quan localitza un bon negatiu, el restaura. Per exemple, elimina la capa de pintura vermella que s’aplicava sobre el vidre per, en una mena de Photoshop dels anys 20, esborrar el fons i utilitzar només la imatge del vehicle per a un catàleg o revista. Amb aquesta tasca de desmaquillatge és com el Super 20, de sobte, apareix davant el número 183 del carrer de Rosselló, una de les portes d’accés a la fàbrica dels Molist.

    Per les seves prestacions, aquell vehicle va meravellar, entre d’altres, Alfons XIII, que, molt borbó, en va voler un. Li va costar 20.564 pessetes, 5.000 de les quals (tal com consta a la factura) corresponien a la carrosseria «cabriolé» que va elaborar la família Molist. La base mecànica era la del bòlid, però l’aspecte exterior era el d’un cotxe senyorial, una d’aquelles postals que amb els anys han construït l’imaginari col·lectiu de la belle époque.

Notícies relacionades

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

El lloguer de temporada creix el doble de ràpid a Barcelona que a Madrid

    La trobada entre Pareto i Molist va tenir lloc a casa d’aquest últim, a Valldoreix, perquè allà hi té les poques coses que conserva del fantàstic passat familiar. Té dos catàlegs complets dels vestits a mida que els Molist feien per als xassissos de la quarantena d’empreses d’automoció barcelonines. I dues cartes molt doloroses (a dalt). La primera, del gener del 1938. La Generalitat de Lluís Companys els va incautar el taller i la maquinària. La segona, del 1939, porta el segell de l’Exèrcit del Nord. El nou Govern colpista requisa el que abans havia sigut incautat.

    Aquell abrupte final de la bonança en què fins llavors vivien els Molist és, en certa manera, molt simbòlic, perquè il·lustra com Espanya va retrocedir a l’edat de pedra automobilística amb la irrupció del franquisme. És cert que el nou sàtrapa va celebrar la seva desfilada de la victòria el 19 de maig del 1939 a Madrid a bord d’un Hispano-Suiza fabricat en aquella Barcelona que va ser la Detroit del Mediterrani, però aquesta ciutat ja no va tornar a ser des d’aquella data un referent mundial de les quatre rodes.