A Pedralbes també hi passen coses

Divendres a la tarda. A l’avinguda Pearson i els voltants hi passen poques coses. Alguns fins i tot diuen que no hi passa res. És una zona residencial. El barri amb més mansions i menys botigues per metre quadrat de la ciutat. Poca cosa a fer. Ni aparadors per mirar ni cafè per prendre ni temple on resar. Doncs El Jardí de l’Abadessa, l’única terrassa pròxima, no oficia més enllà de l’hora del te. I les clarisses del monestir emblema del barri fa estona que estan amb les vigílies i la porta tancada. Quietud plàcida. Des dels carrers que serpentegen pel vessant de Collserola, l’activitat s’observa en el pla. Encara que no tot és sempre com sembla. A Pedralbes sí que hi passen coses. N’hi ha una que, sense vocació de clandestina, és gairebé un secret, però un secret que mereix ser revelat: en una bella i decadent torre noucentista del carrer de la Ràbida, els divendres al vespre, les promeses musicals del país interpreten clàssics dels clàssics. I ho fan amb accés lliure.

Són els concerts del Jardí dels Tarongers. Una reedició adaptada als temps actuals dels que va oferir entre 1948 i 1959 Josep Bartomeu (1888-1980), industrial, mecenes i, sobretot, amant de la música. Bartomeu va programar tots els estils i gèneres, des del barroc fins a la modernitat. Entre altres coses, va donar a conèixer, a Barcelona, Orfeo, de Claudio Monteverdi; Socrate, d’Erik Satie, i els Gurrelieder, d’Arnold Schönberg; a més d’estrenar peces com La Mérope, de Domènec Terradellas, i el Quartet de Pedralbes, de Manuel Blancafort. Tot a casa seva, al Jardí dels Tarongers. I tot pagat de la seva butxaca. «Es va dedicar a potenciar la música en una època en què no hi havia recursos i aquelles obres no es podien escoltar. Ell habilitava tot el que calia per presentar-les amb tota la seva esplendor aquí», explica Josep Maria Busquets, exdirector del Liceu i president del Consell Català de la Música, promotor de l’actual cicle de concerts.

Teles de Vila Arrufat

I aquí era, i és, una finca rural que Bartomeu va comprar el 1942 i que l’arquitecte Josep M. Martino va transformar segons els preceptes del noucentisme. A l’interior, ornamentació amb motius i al·legories musicals, fins i tot al bany. A l’exterior, un frondós jardí esquitxat de tarongers –d’aquí el nom de la casa– i d’estàtues. Amb tot, el més impressionant és la sala de música entapissada amb teles d’Antoni Vila Arrufat amb, per descomptat, la música com a element iconogràfic, des d’Apol·lo amb la seva lira fins a santa Cecília amb la seva arpa. El lloc –«amb una acústica excel·lent», segons Busquets– acollia el públic a l’hivern; a l’estiu, el Patí de l’Om i el Pati d’Hermes, als jardins, exercien d’escenari. Igual que passa amb els concerts que ara es programen.

Notícies relacionades

Albiol instal·larà unes 400 càmeres amb IA a Badalona

Alcaldes de l’àrea de BCN demanen més jutjats per combatre la delinqüència

Sempre en divendres, encara que no tots els divendres. Sempre de 40 minuts, una mesura justa, ni llarga ni curta. Sempre gratuïts, tot i que s’accepten aportacions. I sempre amb joves no professionals però amb virtuosisme assegurat. Aquesta setmana interpretarà Laia Montserrat, una jove violinista de 19 anys que als 14 va aconseguir pujar a l’escenari del Carnegie Hall. Que no és poc. «La idea és arribar a nous públics i donar a conèixer nous talents en un ambient intimista», explica Busquets. Va camí d’aconseguir-ho. La intimitat està garantida per la petita dimensió de l’auditori. I el públic va arribant. Divendres passat, el sextet Evoéh va omplir, tant que molts dels assistents es van quedar drets.

A la seva mort, Bartomeu va llegar la casa a la Generalitat a condició que l’activitat musical es mantingués. Així va ser fins al 2002. Després va tancar fins que el 2013 el Consell es va fer càrrec de l’edifici. Això sí, sense dotació pública, que per alguna cosa hi ha crisi. Feia més d’una dècada que estava abandonat i a Busquets, que va arribar a cantar a la plaça amb l’Orfeó Laudate en els anys d’esplendor, el va envair la tristesa només d’obrir la porta: la malesa regnava al jardí i l’interior no era gaire més encoratjador. Però el promotor és un home de recursos i d’amics. I així, amb poc pressupost i molt voluntari, arreglar la torre i va començar el cicle de concerts el 2014. Aquest hivern, a més de sonar els clàssics de sempre, hi haurà tributs a Mompou, Granados i Montsalvatge.