Banderes de la Barceloneta

Quan s’hagin fos els pols i hagin retrocedit les platges i els vaixells naveguin pel canal Joan de Borbó, antic passeig d’ídem, potser, qui ho sap, els passatgers veuran de totes maneres les mateixes banderes que avui pengen als balcons, possiblement estripades, i es preguntaran què són, què representen, banderes de què. Potser són vaixells a la recerca d’un últim rastre de vida, en un món arrasat per la calor, i no seran viatgers sinó exploradors, una missió científica, ¿per què no? Però igual: les banderes blaves i grogues onejaran amb la melancolia deguda als paisatges arruïnats per l’apocalipsi.

El passeig que avui encara condueix fins a la platja té aquesta raresa, i la té el barri de la Barceloneta en general: als balcons hi onegen banderes, com onegen a la resta de la ciutat, però la més popular és la del barri, blava i groga i amb el seu escut al mig. Al passeig que l’hecatombe tornarà canal n’hi ha una cinquantena de penjades, i als carrerons interiors hi abunden i es confonen amb la roba posada a assecar. No s’ha de descartar que sigui una anomalia de territori insular, perquè tots tenen la seva i la Barceloneta és una illa, com tothom sap. No és coincidència, per una altra part, que les banderes hagin aparegut en els moments més ferotges de l’enuig contra el turisme, i en general contra el model de ciutat. I en qualsevol cas, hi ha el tema de sempre amb les banderes: la identitat.

«Jo sóc del barri, nen»

Anomalia crida anomalia, i potser la més captivadora de les banderes de la Barceloneta és que el seu creador viu: té 71 anys, va ser mariner tota la vida i un dia, fa un quart de segle, va decidir que havia de donar una ensenya al seu barri. «S’anaven a fer els Jocs i jo vaig veure que estaven tirant a terra tota la Barceloneta i l’estaven fent nova, i que s’estaven carregant tot l’encant del barri pescador. Vaig pensar que al cap del temps ni tan sols se sabria que havia sigut un barri de pescadors. I vaig decidir fer la bandera». L’home que va crear una bandera es diu Francisco López Tey, i encara que va néixer i va viure la major part de la seva vida a la Barceloneta fa poc es va mudar al carrer de Robadors, al Raval: el seu pis és fàcil d’identificar perquè és l’únic del vell Barri Xino on oneja el pavelló insular.

«Bé, en realitat hi ha un xaval amic que també va viure a la Barceloneta i que també té una bandera al balcó. Però a part d’ell i de mi no hi ha ningú més».

Melancolia tèxtil

Notícies relacionades

Dues noves línies reforcen el bus nocturn de l’àrea metropolitana

Inaugurades les noves parades de bus interurbà de la Meridiana

Fa molts anys, per pròpia voluntat, López Tey va començar una infatigable recopilació de documents del barri que a la fi va donar lloc a la creació de l’Arxiu Popular de la Barceloneta; també per voluntat pròpia, i encoratjat en part pels privilegiats coneixements del barri que havia obtingut d’aquell projecte, va decidir fer la bandera. «Primer hi vaig posar el blau de l’aigua i el groc de la sorra. Després, a l’escut, una barca llatina, la que usaven els pescadors, i el far de la Barceloneta, que era on és ara la Torre del Rellotge, a més de la bandera de Sant Jordi i la catalana». De la seva butxaca, López Tey va fer fer una desena de banderes, les va repartir pels carrers engalanats per a la festa major i en va guardar una per al sacerdot de l’església, «amb un escrit on van quedar explicades les raons per fer-la». La bandera va tenir una primera vida als anys 90, però va caure en l’oblit, de la manera melancòlica com li pot passar una cosa així a una bandera, i fa un parell d’anys va ressuscitar. «Quan va començar l’afer del turisme em va trucar el president de l’associació de veïns i em va dir si la podia fer servir, i li vaig dir que sí, és clar».

Molts coneixen López Tey a la Barceloneta, però no tants saben que és l’autor de la bandera. Un dia, de fet, va anar a la redacció del diari del barri a demanar una rectificació, perquè van publicar que l’havien creat «els nois de l’arxiu». Nimietats. Ara, com tot artista quan triomfa el seu treball, s’omple d’orgull cada vegada que va al seu vell barri i veu la seva obra per tot arreu.  H