Les botigues de discos de Barcelona s'aferren al vinil i l'especialització

Hi ha una espècie a part anomenada comprador de discos amb una presència al planeta que dóna sentit a una altra espècie a part: el venedor de discos. Són com ànimes bessones. El comprador de discos sent debilitat per l’objecte en si, per desplaçar-se fins a la botiga i rebuscar entre els calaixos, per fer-ho mentre de fons sona una música que no coneix, i per la qual podria preguntar en un moment donat; li agrada ser aconsellat i establir una conversa sobre gèneres, i pot passar-se tota la tarda en els dominis del venedor de discos sense pensar en cap moment que està perdent el temps, al contrari. 

    ¿I el venedor de discos? Sense esforç, amb naturalitat, perquè és el que li surt de les seves musicals entranyes, el venedor de discos procura concedi al seu àlter ego el que desitja, així de senzill. «A aquest lloc la gent hi ve a tocar els discos, a escoltar-los, a conèixer més gent que també compra discos –afirma Gerard López, de Discos Paradiso–; tot el que no poden fer amb l’ordinador. El tracte que els dónes, els consells que els brindes, tot això, que semblen xorrades, és el que ens permetrà sobreviure».

    El terratrèmol digital ha fet minvar la població de compradors, però entre les ruïnes ha resistit una raça d’amants de la música, dels vells costums i de l’objecte en si mateix. Fetitxistes, en certa manera. Ergo, també ha canviat el venedor: la botiga de discos de l’estil gran superfície, la que tenia aspecte de supermercat, això ja és passat, el record d’una altra època, i el que comença a imposar-se avui és la botiga petita, especialitzada i amb pocs treballadors. Com Paradiso, que López i el seu soci, Arnau Farré, van posar en marxa fa sis anys al carrer de Ferlandina, al centre de Barcelona, especialitzada en música electrònica; o com l’arriscada Ultra-Local Récords, al Poblenou, que té per vocació –ho diu el nom– l’àmbit local, la música independent. Els segells petits.

    «El fet d’estar especialitzats i vendre la música que a nosaltres mateixos ens agrada escoltar fa que establim afinitat amb la gent i que aquesta gent prefereixi comprar-te a tu. T’especialitzes i crees parròquia». Raül Chamorro i Carme Baqués van obrir la botiga fa tres anys al carrer de Pujades. No tenien gaires certeses, i encara avui els segueix semblant sorprenent tenir unes vendes estables, una clientela fixa i –en conseqüència– una cosa anomenada futur. «Al final, les botigues com aquesta i altres d’obertes no fa gaire se sostenen per l’amor a fer el que t’agrada. A partir d’aquí... Doncs aguantes com pots».

LLOCS DE PELEGRINATGE / Les botigues veteranes també s’adapten als nous temps. Sense perdre la seva vella aroma, això sí: no és el mateix entrar al local minimalista de Paradiso que posar els peus a qualsevol de les dues botigues de Discos Revólver, laberíntiques, estretes, atapaeïdes fins a dalt; la nova institució de Tallers ara que Castelló tanca. «És cert que han fet molt de mal les descàrregues i les empreses com Amazon, però hi ha un tipus de comprador reticent a tot això que troba agradable venir a una botiga a buscar-hi discos –diu el propietari, Jesús Moreno–. En aquest ordre d’idees, ens mantenim a base de renovar-nos i de donar als nostres clients una música que sap que no la trobarà enlloc més». Una cosa per l’estil afirma Jordi Segura, propietari de Wah Wah, a Riera Baixa, oberta el 1992 i lloc de pelegrinatge de col·leccionistes de tot Europa: «Com que fa tants anys que estic en aquest món i m’ho puc permetre, toco molts estils, però entenc que el model de negoci és el que apunta a la botiga especialitzada, on la gent sap el que ven. Res a veure amb el rotllo supermercat, amb el rotllo Fnac».

    Per tot arreu, els calaixos i les prestatgeries parlen d’un altre aspecte de la nova realitat, capital per entendre el nou model: parlen de la primacia del vinil. Perquè no s’és fetitxe d’un cedé: s’és fetitxe d’un vinil. El format ressuscitat,

Notícies relacionades

La música es fa virtual

Discos Castelló emmudeix

coincideixen tots, és el que permetrà que a llarg termini sobrevisquin les botigues, que l’espècie no desaparegui. «El vinil és el rei de les vendes», diu Carlos García, propietari de Surco, la botiga que es convertirà automàticament en la més antiga de Barcelona quan Castelló abaixi la persiana: fa 42 anys que funciona al seu local de la Travessera de Gràcia. «La realitat és que les vendes de cedés han baixat molt, però al mateix temps s’han vist compensades per la pujada del vinil». Vinil, vinil, vinil: a Surco, els cedés llueixen arraconats, i en els llocs més visibles hi ha els vinils. A Paradiso només venen vinils. A Revólver, les vendes de vinils fa molt que van superar les de cedés. «Qui compra discos ara ho fa perquè li agrada l’objecte. I com a objecte, un vinil és imbatible». Tant nou com usat, a més. Gairebé totes les botigues barregen. És una altra de les claus per poder sobreviure.

    Tots els d’aquesta espècie perjudicada –però orgullosa– saben que la venda de discos ja no fa ric a ningú; que es fa per amor a la música i a l’espècie bessona, el comprador; que afinant bé la gestió i «fent una cosa així, sense pretensions» (Paradiso dixit), es pot viure d’això. El tancament de Castelló és indicatiu, simptomàtic, però la realitat és esperançadora. Tanquen botigues, sí, però n’obren d’altres. Mal comptades, a Barcelona n’hi ha una quinzena. I passen coses: el 16 d’abril tindrà lloc la sisena edició a Espanya del Record Store Day, el dia de la botiga de discos, la iniciativa nascuda el 2007 a San Francisco per «reivindicar el paper de les botigues independents davant les grans cadenes i corporacions». Ho diu el seu president a Espanya, Carles Pascual. Serà un dia de festa. De llançaments exclusius per a les botigues. Un dia de vinils. Un altre senyal que l’apocalipsi encara pot esperar.