El mareig de la Diagonal de Barcelona

Jordi Hereu, llavors alcalde de Barcelona, va anunciar el setembre del 2008 la seva intenció de reformar la Diagonal i unir el Trambaix i el Trambesòs. El pla no formava part del seu programa electoral, i en aquests termes es referia al projecte: «Serà una nova concepció urbanística i de mobilitat que implicarà transformar molts dels usos actuals de l’avinguda, mantenint la seva essència històrica». El referèndum popular que es convertiria en la seva tomba política no figurava entre els seus plans, però va haver de cedir a la pressió del PP i d’ERC. La campanya prèvia a la consulta i el seu desenllaç van deixar en evidència que el tema aixecava passions i era delicat. Segueix sent-ho.

    La unió dels dos tramvies era una exigència irrenunciable per a ICV, soci de Govern d’Hereu, i en aquesta línia ja feia un temps que treballava l’agència de desenvolupament urbà Barcelona Regional. El gener del 2009 es van concretar els detalls de la consulta, i va començar una campanya que es va allargar 16 mesos i va retratar la importància de la senyorial (en alguns trams) avinguda. Econòmicament, no obstant, el país s’endinsava en la crisi, i moltes entitats van posar en dubte no tant l’oportunitat de la consulta com de les obres en si, perquè ja s’olorava que els diners escassejarien. «En l’ambient flotava la sensació que potser el moment no era l’adequat, però, tot i així, no vam saber llegir entre línies i vam seguir endavant perquè vam pensar que havia de primar el compromís de finalitzar una cosa que ja havíem començat», va dir després a aquest diari Assumpta Escarp, responsable llavorst de Seguretat i Mobilitat a l’equip de Govern d’Hereu.

Estrepitosa derrota

En principi s’havien de votar dues opcions, bulevard o rambla –reforma, en qualsevol cas–, però el líder de CiU, a l’oposició llavors, Xavier Trias, va aconseguir introduir una tercera alternativa, simptomàtica del caràcter insòlit de la consulta: no tocar res. Va ser preclar, almenys políticament, el que seria el successor d’Hereu a la plaça de Sant Jaume, no només perquè la seva opció va ser demolidora en el triomf (el 79,8% dels vots), sinó per les paraules que va pronunciar durant la campanya: «Aquesta reforma l’acabaré gestionant jo com a alcalde el 2011, de manera que haurien de consensuar-la amb nosaltres». Per l’alcalde Hereu, el referèndum va ser un fracàs es mirés per on es mirés: la participació va ser d’un magre 12%.

Notícies relacionades

Els estudis avalen la connexió del tramvia per la Diagonal

Qui hi ha darrere de l’èxit nadalenc ‘Els llums de Sant Pau’

    Una vegada en el poder, Trias, que havia pres bona nota del que s’havia de fer i del que no s’havia de fer a la Diagonal, va decidir passar de puntetes pel tema. La idea d’unir els dos tramvies va desaparèixer durant el temps que va durar el seu mandat, encara que això no vol dir que descuidés la Diagonal: un dels seus llegats és precisament la reforma del tram comprès entre Francesc Macià i el passeig de Gràcia, que va eliminar els corredors de vianants entre calçades, va fer voreres més amples, va robar espai al cotxe i va establir carrils bici segregats en les dues direccions. Però del tramvia ni se’n va parlar. El seu anunci de continuar les obres de remodelació en el tram comprès entre els passeigs de Gràcia i Sant Joan va quedar truncat amb la seva derrota en les eleccions municipals de l’any passat.

    Va ser en la campanya que va fer de cara a aquells comicis que Trias es va treure de la màniga la que fins avui segueix sent la seva proposta per unir els dos tramvies: un autobús elèctric de gran capacitat. Confiat que els barcelonins li concedirien un segon mandat, Trias va anunciar que a l’octubre arribarien els primers dos vehicles de 18 metres de llarg per fer-ne proves pilot. S’hi van interposar les eleccions. S’hi va interposar Ada Colau. I s’hi va interposar, sobretot, una altra idea de lo que havia de ser la mobilitat per la Diagonal.