Vida desnonada

La vida de Yolanda del Águila es va precipitar per un tobogan i encara segueix baixant sense haver arribat a terra. La seva història és similar a la de moltes Yolandas, a la de moltes altres Yolis. Va néixer al Perú i l'adolescència li va passar en un sospir perquè es va casar als 17 anys. 

Els inicis van ser bons. Tenien una casa de tres plantes i una fàbrica de gelats, però el terrorisme va aparèixer al seu camí. Van intentar extorsionar-los i no podien pagar. Així, comença a desgranar a aquest diari, entre profunds sanglots, uns fets propis d'una novel·la. "Un dia va arribar un grup al poble i ens van lligar, i quan ja estaven a punt de disparar-nos, el meu marit va dir en veu alta el nom d'una persona influent. Va ser automàtic. El cap va començar a cridar: 'Deslligueu-los. ¿Per què no heu dit abans que éreu família?'", recorda Yolanda. No van tenir la mateixa sort alguns treballadors de la fàbrica. "A dos els van ficar a les màquines de fabricar gel", explica amb un fil de veu.

FUGIR DEL PAÍS

Yolanda i el seu marit van decidir fugir del lloc on havien passat la seva infància i joventut i fa 16 anys van arribar a Barcelona només amb el duien posat. Aquí, aviat la vida els va començar a somriure. Tenien feines que els permetien guanyar diners i enviar-ne una part al Perú perquè els seus fills, llavors ja grans, poguessin seguir estudiant. Yolanda va posar fins i tot un petit negoci de pollastres rostits. "Sempre he sigut molt independent", puntualitza mentre s'acaba un cafè amb llet. I, per fi, el 2012 va fer realitat el seu somni de tenir "un piset amb plantes, que m'agraden molt". "Per fi em vaig sentir feliç", explica. Va adquirir una vivenda al Bon Pastor. Quaranta metres quadrats per 269.000 euros. "Em van enganyar", es lamenta. Per si aquesta quantitat no fos una llosa prou pesada, va instal·lar al pis tots els serveis. "Aigua, llum i calefacció, perquè no hi havia res", explica.

DEPRESSIONS

Notícies relacionades

Un de cada tres nens catalans viu en un allotjament precari

El 90% dels desnonaments de pisos a Barcelona són per impagament del lloguer

Va arribar un moment en què, tot i renegociar el deute, no va poder fer front als 1.400 euros que havia de pagar mensualment. "Eren impagables", diu. Els problemes econòmics van coincidir amb els emocionals i així a poc a poc es va formar un teixit difícil de desmembrar. Baralles i conflictes van començar a formar part de la dieta diària de casa seva. Tots li atribuïen que havia fet una mala inversió. "Però en el seu moment tots van callar, ningú em va advertir", diu. Es va separar del seu marit i poc després la van desnonar del pis. "Em vaig quedar sola i no vaig saber reclamar la dació en pagament. En aquell moment no vaig saber què fer, recordo que tenia molta por", explica mentre mira enrere. El seu organisme es va col·lapsar i tants problemes s'han saldat amb una psoriasi, un genoll descalcificat, que li han d'operar, i amb "profundes depressions" que van i vénen.

Ni tan sols ha aconseguit un lloguer social però, tot i no tenir-ne, no es dóna per vençuda. "Quan l'aconsegueixi tornaré a ser feliç", diu. I somia fer algunes petites feines per sobreviure quan la salut l'acompanyi: "Preparo pastes i pastissos i, a més, sé cosir", afirma amb un punt d'optimisme. Mentre espera que la seva vida agafi un camí més feliç, viu al pis d'un familiar que li ha deixat que ocupi una habitació. Però molt aviat haurà de tornar a fer una nova mudança perquè se n'ha d'anar. "No tinc res de res i després de treballar tota la vida com una boja, encara dec 8.000 euros", lamenta Yolanda, que ja ha entrat en la seixantena. "Em fa mal recordar el passat. Tots em diuen que no miri enrere, fins i tot ho diuen els llibres que estic llegint, però a vegades no puc deixar de mirar i em resulta insuportable”, afirma.