¡Junqueras, Viladecans vol anar al cine!

La història dels cines de Viladecans és curta. El primer va obrir el 1923. És l’any de La nostra hospitalitat, de Buster Keaton. No hi van donar gaires voltes per batejar-lo. Cine Viladecans. Però els espectadors el coneixien com el cine Columnas, no perquè una majestuosa sala hipòstila servís d’accés a la sala, sinó pels pilars que tapaven la visió de part de la pantalla des d’algunes butaques. El 1939 va obrir les portes el cine Moderno. Quina collita la d’aquell any. Allò que el vent s’endugué, La diligencia, Ninotchka… A Viladecans, en una altra peculiaritat, el coneixien com el cine Nuevo. Així, era impossible confondre’l amb el vell. El 1957 (Testimoni de càrrec, Camins de glòria, Les nits de Cabiria…) van començar les projeccions al cine Avenida. Li va quedar el nom d’Avenida, sense cap més sobrenom, fins que a finals dels anys 80 va tancar i la ciutat es va quedar sense cines.

    Una sotragada cultural de la qual va poder sortir el 2010 de la mà d’Antoni Llorens, l’empresari de Lauren Films, que hi va obrir un complex de 10 sales fins que la seva gran cadena de multisales va patir un col·lapse. Això va ser el 2013. Ara que Viladecans torni a tenir un cine depèn d’Oriol Junqueras. Sí, el vicepresident. Hauria de ser una fita més assequible que la independència. A ell va dedicada aquesta visita una mica furtiva a l’últim cine de Viladecans.

    La sala 10 era la més gran. Fa una mica de iuiu postnuclear sense les butaques i sense escombrar. La pantalla segueix al seu lloc. La de la sala contigua, en canvi, segueix a terra. Tretze anys tenia el cine quan va morir. Al passadís d’accés encara hi penja en bon estat el cartell promocional de Memòries d’un zombi adolescent. Aquestes casualitats a vegades passen.

Terreny municipal

El cas és que el complex de multisales està edificat sobre un terreny de titularitat municipal i qualificat com a equipament cinematogràfic. És a dir, l’ajuntament volia garantir almenys un cine a la ciutat, perquè tan cultura és això com una biblioteca o un teatre. El municipi en va aprovar així una concessió per 50 anys. En queden 34. Total, que allò no és cap cobejat tresor immobiliari. Hauria de ser fàcil convèncer els que es van cobrar els deutes de Llorens amb el que queda de la concessió i amb l’edifici del fet que en realitat no tenen res, que venguin a bon preu. Però l’embolic és, en realitat, notable, a l’altura del fil argumental d’El son etern, potser la pel·lícula més alambinada de la història del cine, i això que la novel·la original era de Raymond Chandler, l’adaptació del guió la va fer William Faulkner i la direcció va anar a càrrec de Howard Hawks. Tant de talent junt i encara corre per allà una famosa anècdota del rodatge. Van enviar un telegrama a Chandler perquè Faulkner i la resta de guionistes s’havien perdut, no sabien qui havia matat un personatge. «¡Maleïda sia, jo tampoc ho sé!», va respondre l’autor.

    En el galimaties de Viladecans hi participen un pòquer de bancs espanyols, un d’alemany, el Commerzbank Aktiengesellschaft, i (atenció, ara ve Junqueras) l’Institut Català de Finances (ICF), que té un 30% de no se sap gaire bé què. Bé, sí, del dret a projectar pel·lícules en un equipament municipal de Viladecans.

    Un empresari local va comprar mesos enrere a algun dels bancs creditors un 25% d’aquest dret, però els seus esforços per posar d’acord totes les parts han sigut inútils. Els bancs paguen religiosament l’IBI i fins i tot el cànon anual de la concessió, 15 milions a l’any, però no d’euros, sinó de pessetes, però d’aquí ja no passen. Per això, el 31 de març, el ple municipal sencer va aprovar una mena de súplica a Junqueras, que va ser alcalde i ara té mà a l’ICF, perquè lideri un pla de recuperació del cinema.

    Algú pot pensar que per quina raó, que les sales de cine tenen els dies comptats, com les cabines de telèfon, que a Viladecans, ciutat pionera al seu dia en fibra òptica, el que toca és veure les pel·lícules a la tauleta, a l’ordinador, a la tele a casa o fins i tot al telèfon.

Notícies relacionades

Dues noves línies reforcen el bus nocturn de l’àrea metropolitana

Inaugurades les noves parades de bus interurbà de la Meridiana

    Per aquells que veuen el futur, queda només, per últim, repescar l’entrevista que l’abril de l’any passat li van fer al montyphyton John

Cleese al Festival de Cine de Tribeca amb motiu dels 40 anys d’Els cavallers de la taula quadrada. «No entenc per què la gent vol veure pel·lícules en què el director ha dedicat anys perquè la presa sigui bona i després la miren en una pantalla de mòbil. És una bogeria». Doncs això, Junqueras, que Viladecans vol anar al cine.