El triomf del Neolític

Fa uns 12.000 anys, una vegada finalitzats els rigors de l’última glaciació, els pobles caçadors-recol·lectors d’aquell moment inicien en l’anomenat Creixent Fèrtil, des de la vall del Nil fins a Mesopotàmia, i una mica més tard a la Xina i a l’Índia, una transformació gradual però molt profunda que els portarà a deixar la vida nòmada basada en la caça i la recol·lecció de productes silvestres per passar a dependre de l’agricultura i la ramaderia. És el que es coneix com la revolució neolítica. No trigaria gaire a arribar a les costes del Mediterrani occidental.

«El neolític va tenir una expansió molt ràpida», comenta Miquel Molist, catedràtic de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i un dels dos comissaris de l’exposició Primers pagesos BCN. «Les evidències més antigues de plantes cultivades al Pròxim Orient són de 9.100-8.700 anys a C, mentre que les primeres restes documentades a la península Ibèrica són de 5.600 anys», explica. I encara va ser més ràpida l’arribada de la ceràmica: tot just mil·lenni i mig. 

La domesticació de cereals, llegums i altres plantes silvestres va afavorir el creixement demogràfic i va impulsar el desenvolupament de les tecnologies necessàries per a l’agricultura, com l’aixada i l’arada, i per a la conservació d’aliments en els moments d’escassetat, com la ceràmica i la cistelleria. També la construcció de cases de tova. Així sorgeixen els primers assentaments estables d’unes certes dimensions, com Çatalhöyük a Anatòlia o Jericó a Palestina. Així mateix, es domestiquen les ovelles, les cabres, els dromedaris, els ànecs i els coloms. Finalment sorgeix l’especialització en el treball i l’intercanvi de productes, és a dir, el comerç. Amb la difusió d’aquests coneixements, el món canviaria per sempre.

El neolític arriba a Europa de la mà de les primeres emigracions humanes des del Creixent Fèrtil, encara que no és clar si van ser molt nodrides o el procés va ser abans que res una culturització, és a dir, les comunitats locals aprenien els nous coneixements vinguts des d’Àsia. Aquesta és una de les claus que les modernes tècniques d’anàlisi genètica, que determinen característiques impossibles d’apreciar amb un esquelet, com el color de la pell o dels ulls, semblen destinades a dilucidar.

Les evidències arqueològiques suggereixen, diu Molist, que la cultura neolítica travessa l’Egeu des d’Anatòlia, cosa que pressuposa dominar la navegació: «Més que rutes en mar profund, molt possiblement eren senzilles canoes que anaven entre illa i illa». El neolític arriba molt aviat a Xipre, per exemple, on no hi ha restes humanes anteriors.

Per la costa

Notícies relacionades

La parada de Passeig de Gràcia... de 1924

El metro compleix 100 anys

A partir de llavors, seguint les costes i remuntant la vall del Danubi, el neolític s’estén per Europa meridional i central. «Hi ha elements que no existien aquí i són indubtablement importats des del Pròxim Orient, com el blat, les lleguminoses, les ovelles i les cabres», afirma Molist. La ruta per la costa va haver de passar per l’actual Croàcia, arriba després a la península itàlica i «segueix avançant mitjançant petits cabotatges». Finalment s’arriba a Marsella i penetra a Ibèria.

Els pobles neolítics que segueixen la ruta costanera desenvolupen la seva pròpia tradició cultural, l’anomenada ceràmica cardial, caracteritzada per una decoració amb les vores de les petxines de les cloïsses. Els jaciments neolítics més antics de la península Ibèrica s’han datat sobre el 5.500 a C, entre ells la Cova de l’Or de Beniarrés (Alacant), la Cova dels Ratpenats d’Albuñol (Granada) o La Draga de Banyoles (Pla de l’Estany). H