Concerts secrets

«Sardenya, 229». I prou. És el «lloc secret» que es rep al mail un dia abans del concert secret. És inevitable mirar la pantalla sense parpellejar esperant que el missatge s’autodestrueixi a l’estil de les pel·lis de James Bond. Però no. «20.15. Es prega puntualitat».

    20.15. Dia D. El portal està assetjat com si donessin wi-fi gratis. Dos joves d’uns 20 anys bloquegen la porta amb una llista a les mans com si estiguessin davant d’una discoteca amb festa privada. Dónes el teu nom, et marquen a la llista. «Àtic», xiuxiuegen a l’estil estraperlo. El porter mira la desfilada de desconeguts sense aixecar ni una cella. Té cara d’haver vist més món que un policia secreta. És la segona vegada que ho organitzen aquí, diu amb actitud de sobrat.

    «¿I ara què es fa?», pregunta una noia a l’ascensor. Algú prem el botó de l’àtic. Tots es miren amb la complicitat de qui busca el mateix bar clandestí en plena llei seca. «Jo vaig anar a un Sofar a Dinamarca», diu un noi traient pit. És el que s’atrevirà a trucar a la porta. «Sofar Sounds», arrenca de cop el secretisme un cartell al costat del timbre. «Ding dong».

   

 «Podeu passar». Obre la porta una noia amb somriure d’amfitriona exemplar. «Hi ha cerveses gratis». Els que acaben d’arribar posen ulls d’Homer Simpson (¿cervesa gratis, ha dit?). Entren i «¡uuaaau!». Rere la porta, un àtic de 400 metres quadrats i terrassa amb vistes a la Sagrada Família i a la torre Agbar. La resta de dies, és un espai de coworking (Cloud, s’anomena). Avui s’ha afegit al saló un miniescenari.

    Hi ha més barbes hipster per metre quadrat del que pot assumir un no mil·lennista. La gent es passeja com si s’hagués colat sense voler a casa de Beyoncé: amb curiositat, sorpresa, emoció per si t’enxampen. Miris on miris, tots somriuen. A la terrassa, un lloc de marxandatge revela finalment el cartell secret: Joan Queralt, Cala Vento i Los Nastys.

    20.45. Els assistents s’asseuen a terra com si estiguessin davant d’una fogata. Roberto exerceix de presentador/amfitrió. Demana que aixequin la mà els que hi vénen per primera vegada. Gairebé tots ho fan. «1.500 persones s’hi apunten cada mes –explica–. Només el 5% hi pot assistir».

    Sofar Sounds és un «moviment artístic –descriuen els seus ideòlegs– que ofereix l’oportunitat d’experimentar concerts secrets en llocs poc usuals, com pisos». Va néixer a Londres el 2009. S’ha estès per més de 240 ciutats: d’aquí a Sydney. El seu canal de Youtube acumula 167.000 subscriptors. Dos milions de persones estan inscrites a les newsletters.

  

 

  «Juguem  amb el morbo d’anar a una casa. No saps què t’espera». Roberto –29 anys, accent italià– és un dels capitostos de Sofar Sounds Barcelona. Només són cinc, sis persones que treballen, diu amb la boca gran, «per amor a l’art». «Aquí no cobra ningú». Ningú paga, ni tan sols les cerveses («cortesia de Moritz»).

  

Notícies relacionades

Com sortir gratis (i acompanyat) per Barcelona

¡Alça, un pati!

    Fa tres anys que van començar a muntar concerts secrets a Barcelona. Ja han ofert 30 acústics amb més de 90 bandes. Ningú sap a qui va a veure tocar fins que arriba al concert. «Acostem la gent a una música diferent i donem als grups un públic diferent», apunta Roberto. Ara fins i tot s’hi colen programadors i observadors de discogràfiques. «Nosaltres vam descobrir El Último Vecino –diu orgullós–, que ara omple la sala Apolo». ¿El que el cos alternatiu demana ara? «Un festival secret». Però per a això fa falta un pressupost, diu, que no hi ha.

    Roberto demana silenci. I el públic li fa cas. Hi haurà 90 persones. Agafa la guitarra Joan Queralt. «Impressiona una mica», diu mirant l’habitació muda. A tan pocs metres, la complicitat és instantània. «És increïble estar en un concert on tothom està o somrient o callat», confessa. Després d’aquest folk hipnotitzant, hi puja Cala Vento (Joan i Aleix), més tímids, però igual de convincents. «Tocaran al Primavera Sound», anuncia Roberto. «¿Cobrant?», fa broma un espectador. El rock de garatge de Los Nastys tanca la sessió amb el públic ballant. Són gairebé les onze de la nit. Els espectadors van abandonant el pis tal com hi van arribar: somrient. «Jo hi he vingut tres vegades i no m’ha decebut mai», diu Naiara. ¿El secret del concert secret? «Véns amb zero expectatives i és guai». H