Dos ous ferrats i un panet

Barcelona va ser fa 100 anys una ciutat molt flamenca, però com que el passat se sol rellegir amb ulls del present, aquesta època, en què la Lliga Regionalista pugnava perquè la cantaora malaguenya Lola Cabello actués a la festa del partit i no a la d’Esquerra Republicana, va camí de l’oblit. No obstant, era així. La burgesia catalana omplia els tablaos, els dels hotels de luxe i els del Barri Xino, que eren impressionants. El Villa Rosa, al número 3 del carrer de l’Arc del Teatre, era el més cèlebre, pels famosos que el freqüentaven i per les baralles que, com una flaixmob avant la lettre, s’hi organitzaven, en què les cadires i les ampolles trencades es pagaven per endavant. Eren de teatret, però els clients se les creien. No obstant, era més novel·lesca la supervivència d’El Manquet, a un pas del final de la Rambla, que no cobria despeses ni per bulerías, de manera que dues portes més enllà el propietari hi tenia un prostíbul que evitava la bancarrota a què el condemnava la seva passió flamenca.

    Ara els comptes quadren perquè els turistes omplen les sales. Els espectacles, explica Josep Ache, un profundíssim pou de coneixement flamenc, són d’un nivell altíssim, però gran part del públic no sap distingir un garrotí d’una petenera. Potser alguns lectors recordaran l’escena final de Casino, de Martin Scorsese. És un brevíssim però demolidor resum de la cosa en què s’ha convertit la ciutat de Las Vegas, amb els visitants entrant en tromba a les sales de joc, amb shorts i camises florejades. A Barcelona aquesta podridura té una imatge icònica encara pitjor, la d’aquells pakistanesos que al mig del carrer venen castanyoles que toquen sense gens de gràcia. I Ache insisteix que això és una llàstima, perquè Barcelona és, malgrat tot, un santuari flamenc. Que Miguel Poveda, sense fer soroll, l’esculli per viure-hi després de  la seva etapa sevillana té la seva raó de ser.

   Això ve al cas perquè Cornellà celebra aquest mes el 33è festival de flamenc, cita més que consolidada al calendari, tant que el director, Juan Antonio Ruiz, es va proporcionar el luxe l’altre dia en la presentació del programa de reunir Duquende i Arcángel. El primer és gitano, camaronero i català, i segons Paco de Lucía, «un monstre». El segon, Francisco José Arcángel, és de Huelva, paio i tècnicament molt més acadèmic. No és fàcil tenir-los junts. A Cornellà no compartiran escenari, ni tan sols dia. La foto dels dos a la platja de la Barceloneta potser no es podrà tornar a repetir mai, així que té el seu valor.

    Com que un és andalús i l’altre català, venia de gust que la trobada tingués un punt de combat en el ring flamenquista, encara que només fos per entonar-los aquell verset tan calent…: «Los huevos fritos se están peleandooooo, y yo con un bollito los estoy separandooooo».

Biodiversitat    

Notícies relacionades

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

El lloguer de temporada creix el doble de ràpid a Barcelona que a Madrid

Però, no, no hi va haver combat. Duquende i Arcángel s’admiren, i Ruiz, el director del festival, explica que el fet que la meitat dels artistes que hi actuaran siguin catalans i l’altra meitat andalusos no està plantejat com un duel de cultures, sinó que, senzillament, són els dos caladors amb més biodiversitat flamenca en l’actualitat, encara que això, a Barcelona, passa realment molt inadvertit, excepte per als amants profunds del gènere, com aquell  Ache a qui tan bocabadat va deixar el 2009 Ignacio Vidal-Folch, que li va dedicar una crònica entusiasta.

    Arcángel actua dissabte acompanyat del cor de les Noves Veus Búlgares, cosa que, explica, no hauria d’estranyar. Diu que el flamenc marida (ell no fa servir aquesta paraula, però queda molt refinat) molt bé amb altres músiques, les tradicionals, un jazz o qualsevol ritme cubà. El manisero versionat per Estrella Morente és un excel·lent primer trago si un es vol introduir en aquest món dels, doncs això, maridatges. Si aquest festival l’haguessin celebrat fa 100 anys, fins i tot els lingüistes del manifest Koiné hi haurien anat.¡Apa!