Galeria tan misògina com il·lustre

Cinquanta sis personatges i 15 carrers, dues vares d’alcalde, 48 barrets, 30 barbes, quatre sabres i ni una sola dona. És la galeria misògina d’il·lustres que forma l’última col·lecció donada al museu de col·leccions per excel·lència, el Marès. Però és que poc paper tenien les dones en la vida política i econòmica del XIX. I molt els 56 retratats, encara que se n’hauria de dir caricaturitzats, que pengen fins al 25 de setembre de les parets del centre: Manuel Girona, Joan Güell, Manuel Vidal-Quadras, Francesc Permanyer i Evarist Arnús, entre altres.

Prohoms de la ciutat relacionats amb la indústria, el comerç, la banca, l’art i la política que van protagonitzar la transformació de la Barcelona d’aquell període. El de la ciutat que va trencar muralles, va afegir municipis i va celebrar la Fira Universal de 1888. I que Joaquim Maria de Nadal Ferrer, cronista i nostàlgic de l’època, a més de fill d’un d’aquells emprenedors, el que va ser alcalde de Barcelona entre 1896 i 1897, Josep Maria de Nadal Vilardaga, va col·leccionar a principis del XX i que ara els seus hereus han donat al museu.

Els exposats citats, i uns quants més, Nadal Vilardaga inclòs, tenen carrer propi i reconeixement públic. Poc o molt viuen en la memòria col·lectiva pels càrrecs que van tenir o els diners que van aconseguir. Permanyer i Girona van lluir títol d’alcalde; Güell i Vidal-Quadras van ser els patriarques de dues de les famílies que més han marcat la vida cultural i política de la ciutat. I Arnús, a més de banquer i un dels artífexs de l’Exposició Universal, va donar cognom a una de les cases modernistes més conegudes de Barcelona. Alguns, com Rupert Santaló, deuen la seva fama directament a la via que porta el seu nom, ja que aquesta es va construir sobre les seves propietats. I altres, amb els anys, ho han perdut tot: popularitat, reconeixement i possibles, però no carrer, com Lambert Fontanellas.

La família Fontanellas, amb marquesat inclòs, va arribar a ser la més rica de la ciutat, i una de les més acabalades d’Espanya. Però la crisi, les males aliances matrimonials i una vida de culebró van engegar en orris la seva fortuna. Entre els episodis que més comentaris van suscitar en les reunions socials de llavors figura la desaparició d’un dels germans de Lambert, Claudi, el 1845. Un tarambana, segons les cròniques. La seva evaporació va pivotar entre la marxa voluntària a Amèrica i el segrest involuntari amb petició de rescat. No se’n va saber res fins a 1961. Va reaparèixer. Però va resultar ser un impostor que va acabar a la presó, i que va acusar Lambert d’intent d’enverinament. Per això a la caricatura que exposa el Marès se’l presenta amb una ampolla a la mà que s’intueix que és verí.

Més bon dibuixant que pintor

Notícies relacionades

La rampa mecànica de Montbau es començarà a construir a l’octubre

"La vam construir des de zero"

Aquesta i la resta de retrats satírics porten la firma de Josep Parera (¿?-1902), pintor discret però dibuixant excel·lent, a qui la història ha maltractat tant com als Fontanellas. Un personatge de més relleu del que sembla, o diuen els manuals d’art, que va ser pintor de cambra d’Isabel II i de l’infant Sebastià Gabriel de Borbó, a més d’autor del retrat de Ramon Muntaner de la Galeria de Catalans Il·lustres. Però tot i  el seu afany, mai va destacar pel seu pinzell, però sí pel seu llapis, ja que tan avorrit era amb la pintura com agut amb la caricatura. Una tècnica que utilitzava per plaer i amb què obsequiava les seves víctimes.

La Sala Parés en va aconseguir 51. Les va comprar Joaquim Maria de Nadal el 1929 per 2.500 pessetes, cosa que no va agradar gens a la seva dona. Però la nostàlgia que sentia Nadal per aquella Barcelona desapareguda va poder més que el preu. Nostàlgia que compartia amb el seu amic Frederic Marès. L’escultor la va bolcar en el que anomenava el seu museu sentimental: la col·lecció d’objectes quotidians burgesos que acull el Marès i a la qual ara se sumen les caricatures d’aquests barcelonins il·lustres que van captivar Nadal.