Ballar fins a perdre un cargol

Ta-ca-ta-ca-ta-ca-ta-ca-tà. Les sabates comencen a escopir ritmes. Com si estiguessin a Broadway però sense pompositat de musical. Tothom qui passeja a menys de cinc metres de la glorieta del parc de la Ciutadella s’atura, mira fixament, aixeca una cella. «Cla… ¿què?». Un cercle de ballarins claquetegen com cada diumenge

–plogui o troni– des de fa vuit anys. Avui Iván Bouchain s’ha emportat el saxo. Aquí han arribat a improvisar fins i tot amb un piano de cua.

 

«¿És molt difícil?», pregunta una curiosa mentre els peus aixequen mini polsegueres. Sí, és difícil arribar a la sola metal·litzada de les seves sabates. En aquest cercle dominical avui hi ha professors, ballarins veterans i alumnes de formació professional de claqué. Han passat per aquesta roda mestres que deixarien muda Ginger Rogers. Fins a 15 nacionalitats a la mateixa rotllana. Ningú del públic improvisat ho sap, però Barcelona és ciutat claquetera de referència a Europa.

Dir en públic que balles claqué fa el mateix pudor que si confessessis a boca de canó que t’agrada Belén Esteban. El més probable és que l’interlocutor es tapi la boca per contenir una rialleta: «Hi, hi, hi, ¡com Fred Astaire!». Doncs no, ja fa molts anys que no es veuen barrets de copa, ni bastons, ni somriures buits de Hollywood. «Aquesta és la versió light», apunta Iván Bouchain.

Iván Bouchain: mexicà, somriure d’orella a orella, 36 anys, en fa 14 que balla claqué. És qui coordina aquestes tap jams. Fins a l’any passat, ho feia amb el seu «mestre», Ludovico Hombravella, l’ideòleg d’aquestes impros, ara responsable de les visites intermitents a un arbre a pocs metres de la glorieta. Té una claqueta adossada al tronc en homenatge a Ludo. Va morir per culpa d’un càncer el juliol passat, en ple Tap On Barcelona (festival internacional on solia ser professor i presentador). Tenia 35 anys.

Claqué. Tap dance per als entesos. És el que ballen els únics artistes que confessen obertament haver perdut algun cargol (amb cargols s’ajusten les xapes de metall a les soles). Solia ser el ball de la música jazz. Ara es balla amb tot: hip hop, dansa contemporània, fins i tot clàssica. Es balla, es fan piruetes amb les sabates i, sobretot, es crea música. «És un instrument de percussió que pots adaptar a qualsevol estil». Qui parla ara és Guillem Alonso. Qualsevol claqueter a qui preguntis qualsevol cosa sobre tap dance et remetrà a ell. «La gran figura del claqué a Espanya», el descriuen els seus exalumnes, molts ja professors.

«El nou Fred Astaire»

Si li dius  a la cara «el nou Fred Astaire», somriurà amb pudor i canviarà de tema. «No, no», es treurà importància, però la seva foto està penjada en moltes escoles europees. Fa 35 anys que balla (va començar a fer-ho amb 8). Se’n va passar cinc als EUA, Broadway inclòs, i és dels pocs que sap sand dance (ballar sobre sorra). L’escola que dirigeix, Luthier Dansa, s’ha convertit en un centre neuràlgic del tap. Només des del gener, han passat per les seves aules sis professors internacionals.

«Barcelona és la ciutat amb més nivell d’Europa –assegura el ballarí–, la que té més professors locals que viatgen internacionalment, més companyies, l’única que ofereix una formació professional [un programa de 9 mesos] per a ballarins de claqué». ¿Que per què vénen? «És un centre de referència a Europa –respon Saretta Macchiavelli, alumna de la formació que ha vingut des d’Itàlia– i, a més, és una ciutat bonica».

A part de Luthier, hi ha una vintena d’escoles on s’ensenya claqué. Hi deu haver entre 600 i 1.000 alumnes, calcula Guillem Alonso. Per practicar en públic (o veure practicar), hi ha les tap jams de la Ciutadella, de Roxane Butterfly, de Swing Maniacs i la mensual de l’associació Tot pel Claqué.

Notícies relacionades

Concerts secrets

¡Alça, un pati!

Per fer-se’n una idea, aquesta és la millor setmana. El 25 és el dia internacional del claqué. L’associació ho celebrarà aquest diumenge amb l’anual Claqué al carrer (més de 500 alumnes ballaran a la plaça de Can Fabra). I el 5 de juny és la Mostra de Claqué al Mercat de les Flors.

L’associació ha afegit aquest any una «activitat social per acostar el claqué a les residències de gent gran», explica la presidenta i ballarina Laia Molins. «És un col·lectiu que moltes vegades està desatès i els apassiona el claqué». Ningú, de moment, ha trobat a faltar Fred Astaire. El que els demanen és Singing in the rain. I «torneu aviat».