Quinqui power al Primavera Sound

«¡Hòstia, que fort, hem vist Los Chi-

chos al Primavera!». Si l’organització del festival buscava reaccions com aquesta quan va incloure el trio rumber al cartell, caram sí les va aconseguir. A puntades.

    Los Chichos van actuar a l’escenari Adidas Originals, potser no el més petit i recòndit del tinglado però sens dubte petit i recòndit. Com si la mostra els amagués. La ubicació del bolo remetia al repel·lent concepte de plaer culpable. Per contra, l’actuació es va programar a bona hora i, més important encara, a una hora sense competència d’envergadura. Boutade o no, el cas és que milers de persones van omplir l’espai. ¿Hi van anar com qui va a veure un fenomen de fira? No ho va semblar. Més aviat va semblar que a l’interior de molts moderns s’hi amaga un noi de barri. Va ser bonic veure com l’alliberaven.

    Los Chichos: titans de la música popular moderna espanyola. Sense menysprear Los Chunguitos, Las Grecas, Los Calis i companyia, ni les pel·lícules de José Antonio de la Loma i Eloy de la Iglesia, ells van ser els principals impulsors del quinqui power de les dècades de 1970 i 1980. A la rumba catalana li va fer mal aquesta rumba marginal i madrilenya. Els combos del ventilador es guanyaven bé la vida amb actuacions en sales de festes. Fins i tot en discoteques pijes de Barcelona com Don Chufo, Charly Max, Metamorfosis i Bacarra. Amb l’adveniment de la patuleia capitalina se’ls van tancar les portes dels locals fins. La rumba, tota la rumba, va agafar mala fama. Si havies vist Los Chichos a Safir 3, a Sants, o a Drac Roig, a Cerdanyola, sabràs per què.

    Algun supervivent d’aquella era hi havia en l’actuació al Primavera Sound. Per exemple el paio que al veure un globus d’un cavallet de fira (sí, algunes persones van al Primavera Sound amb un globus) va dir: «El cavallet és molt dolent».

    «Bona nit. Els rebentarem», va dir així que va aparèixer Emilio González, Junior, el substitut del desaparegut Jero, el del mig de Los Chi-

chos, déu n’hi do quina papereta. No era la seva intenció rebentar els assistents sinó la competència: va assenyalar cap on hi havia els escenaris nobles.

Compositor prodigiós

Dues coristes, guitarra espanyola, guitarra elèctrica, baix, bateria, teclats i, evidentment, tres veus principals. Amb aquesta formació van actuar Los Chichos. ¿Rebentar? Tampoc tant. Encara que podrien tombar qualsevol si fossin objecte d’una operació rescat com les que van rellançar Johnny Cash, Solomon Burke o Bettye LaVette. Carai, els seus primers discos, quan es beneficiaven del poderós sistema d’estudis que regia la indústria discogràfica espanyola, eren increïbles. Però el teclat va substituir a partir d’un moment determinat els vents i ja no va ser el mateix. ¿Hi ha un Rick Rubin a Espanya?

    No obstant, sempre queda el repertori. Sea como sea («seguiré robando por los míos...»), Son ilusiones, De la salud y la libertad, Amor de compra y venta, Ni tú ni yo («he sufrido en una celda de castigo...»), El Vaquilla, Odio, Quiero ser libre, Ni más ni menos. A veure qui supera això. «Tenim més de 500 cançons», va informar Julio. I és que Los Chichos es van beneficiar del prodigiós talent de Jero, autèntic Fénix de los Ingenios. No només era un compositor extraordinàriament prolífic sinó que a més la clavava sovint, com ho prova el fet que totes i cada de les peces fossin cantades de cap a peus per una multitud. Ah, el plaer de corejar en el teu idioma, tan estrany al Primavera Sound.

    El moment marcià del concert va ser quan Emilio va exclamar esvalotat: «¡Visca la llibertat!». Allà ningú s’havia plantejat mai que li pogués faltar la llibertat i Emilio es va quedar més aviat sol.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

    El moment tel·lúric del concert va ser quan van recordar el Vaquilla com «un delinqüent que era d’aquí, de Barcelona». Més la primera afirmació que la segona. El Vaquilla va viure al Camp de la Bota, barri de barraques que estava més o menys on és el Fòrum, i el Vaquilla va viure a la Mina, que és molt a prop del Fòrum.

    Un espectador va preguntar al final de l’actuació: «¿Anem a veure PJ Harvey?». Així són els festivals.