Gaudí, el petroli de Barcelona

Avui fa noranta anys de la mort d’Antoni Gaudí, Don Anton, com li deien els seus col·laboradors i amics, i Antonia Samdi, segons la fitxa que inicialment li van obrir a l’Hospital de la Santa Creu, com si fos la indigent dona barbuda. Un comboi de la línia 30 del tramvia el va malferir el 7 de juny, anant cap a la Sagrada Família. Era la més fidel representació del geni despreocupat per la seva imatge, alguna vegada vist amb una tassa a la mà demanant donatius per a les obres del temple, perquè no en va estava concebut com un temple expiatori dels pecats. Al cap de 90 anys, Gaudí és una indústria, pel nombre de visitants que sumen les seves obres, 8,2 milions el 2015, però sobretot pels preus que estan disposats a pagar, molt per sobre de qualsevol barem internacional. 

La visita als Museus Vaticans, no cal dir que amb la Capella Sixtina inclosa, costa 16 euros. Pujar a la Torre Eiffel, 17. La inabastable pinacoteca del Prado es pot disfrutar per 16 euros. L’Alhambra, 14 euros. La Barcelona de Gaudí juga en una altra divisió. L’entrada més senzilla a la Pedrera costa 20,5 euros, però la més completa, amb vistes nocturnes sobre el passeig de Gràcia, puja fins als 39 euros. L’any passat, la també coneguda com a Casa Milà va superar còmodament la barrera del milió de visitants. A tres carrers d’allà hi ha la Casa Batlló, durant un temps una mica ignorada, fins que la família Bernat la va comprar el 1993. Allò va ser gairebé com comprar una mina d’or. Les entrades, si es calcula el preu per metre quadrat visitable, són de les més cares de la ciutat, de 22,5 a 36 euros.

N’hi ha prou amb una calculadora per fer números de la lucrativa trajectòria a la qual va posar fi aquell tramvia a la confluència de la Gran Via amb el carrer de Bailèn. Hi hauria pogut haver més obres de Gaudí, però són com els quadros de Vermeer, que només en va pintar una trentena i això els fa encara més excepcionals. Potser això s’entén més bé si s’entra a la web de la Casa Vicens, obra també de Gaudí, al carrer de les Carolines. Fa un parell d’anys la va adquirir per 30 milions una filial de la societat andorrana Mora Banc Grup.

La informació disponible a la web es redueix bàsicament a dos missatges: obrirà aviat al públic i, sobretot, que no està en venda. Sembla que per internet també corre qui tracta de vendre-la sense ser-ne el propietari. La qüestió, però, és que aquest any la Casa Vicens se sumarà a la llista del Gaudí visitable i, segurament, amb èxit, perquè per allà hi passen cada dia turistes que es conformen a fotografiar la lona que cobreix la façana durant les obres, una imatge bastant còmica.

El relat sobre aquesta gallina dels ous d’or mereix un punt i a part amb la Sagrada Família. Aquesta setmana, darrere de la notícia de la commemoració de la mort del geni, es presenta un altre llibre sobre el temple, La Sagrada Família, el paraíso terrenal de Gaudí. L’autor és l’hispanista holandès Gijs van Hensbergen, protestant fascinat per les tècniques de l’arquitecte, «100 anys avançat al seu temps», però, pel que fa al cas, veu premonitòria del que li caurà al damunt a Barcelona d’aquí 10 anys, quan es preveu que acabin les obres de construcció d’aquella «Bíblia de pedra» que va concebre Gaudí.

«Més de tres milions de persones visiten un edifici en obres, un fet insòlit arreu del món». Ve a profetitzar que a partir del 2026, quan la Sagrada Família ja sigui l’edifici més alt, els visitants creixeran, qui sap si geomètricament, amb tot el que això comporta. Les agències de turisme de tot el món hauran de renovar els catàlegs.

CONSERVACIÓ

¿Això hauria de ser motiu de preocupació? Una primera resposta la dóna el Palau Güell, Gaudí en mans públiques propietat de la Diputació de Barcelona. No té el ganxo de les atrevides obres del passeig de Gràcia, però per raons de conservació l’aforament diari a l’estiu es limita a 1.500 persones, 1.250 a l’hivern. Els tècnics creuen que mereix el mateix tracte que les coves d’Altamira o la tomba de Nefertari, sensibles a l’excés d’alè humà. Un punt de vista a tenir en compte.

Notícies relacionades

L'enterrament de Gaudí 'superstar'

Gaudí, un filó d'or inesgotable

Si se’n vol un altre de més incisiu, hi ha la reflexió de Xavier Monteys, catedràtic d’Arquitectura i veu tan incòmoda com necessària. «M’agradaria saber quant guanya la Casa Batlló i quant destina a beques, simposis i publicacions. Ja responc jo mateix: zero». En una ciutat que viu del seu extraordinari jaciment arquitectònic, les escoles públiques d’aquesta disciplina acadèmica tenen «un pressupost ridícul», i encara més, «la UPC està en bancarrota». «La ciutat de Gaudí no inverteix ni en talent ni en investigació arquitectònica», retreu Monteys. «Que no hi hagi –afegeix– una convocatòria anual de beques amb diners privats, a l’estil de la Fundació Graham als EUA, és una mostra del provincianisme botiguer d’aquesta ciutat, que no es mereix Gaudí».

Difícilment d’aquí 10 anys el diagnòstic serà millor.