Barcelona l'ha fet així

Els barcelonins vocacionals, igual que els de Bilbao, neixen on els dóna la gana. Per exemple, a Castilleja del Campo, poble andalús situat entre Sevilla i Huelva on va venir al món el 1944 el meu vell conegut Nazario Luque, que acaba de publicar un llibre de memòries a Anagrama titulat La vida cotidiana del dibujante underground. Nazario va arribar a Barcelona el 1972 per exercir de mestre i va acabar convertit en un dels personatges més pintorescos i interessants de la ciutat subterrània, de la Transició en endavant. Suposo que també s’hauria convertit en artista encara que s’hagués quedat a Andalusia, però jo diria que Barcelona va ser el seu decorat ideal per exercir de dibuixant de còmics, de militant homosexual i de celebrity alternativa capaç de començar la nit al Cafè de l’Òpera i acabar-la als calabossos de la via Laietana vestit de flamenca i amb un ull morat.

L’última vegada que em vaig creuar amb ell –ara ja fa alguns mesos–, deambulava per l’Eixample amb la càmera penjada al coll, després d’haver deixat enrere les seves fases d’historietista i pintor hiperrealista. Li vaig donar el condol per la mort d’Alejandro Molina, el seu company de tota la vida, i em va parlar d’unes memòries en què estava ficat i que ja superaven les mil pàgines; una extensió que Jorge Herralde considerava excessiva i que ha fet que en seleccionés una part per al que suposo que és el primer tom d’una autobiografia per entregues.

El llibre se centra en els temps de l’underground local, quan el nostre home no era aquell senyor tan respectable i educat amb qui un es creuava a vegades per la ciutat, sinó un alcohòlic –en una ocasió em va explicar que, durant una època, només disposava de dues hores al dia per dibuixar, que era el temps que transcorria entre el primer trago, que li treia els tremolors de la mà, i la nova torradora– que es passava el dia donant la nota i fent-ne de molt  grosses al capdavant d’una colla terrible integrada pel bon jan d’Alejandro, els difunts Ocaña i Camilo, dos éssers malgirbats que atenien, respectivament, per Violeta la Burra i Paca la Tomate, i algun altre espontani.

L’ànima de les festes

L’ànima de les festesUna de les seves especialitats consistia a aparèixer per la inauguració de torn, ja amb la torradora posada, i convertir-se en l’ànima de la festa. En una ocasió, Nazario va entrar en una galeria d’art fent petons a tothom i, quan va arribar al meu costat, vaig cometre l’error d’estendre el braç i dir-li: «Amic, crec que amb una viril encaixada de mans n’hi haurà prou». Em va mirar fatal, se’n va anar cap a un racó i des d’allà es va dedicar a escarnir-me d’aquesta manera: «¡Antiguaaaaaaa! ¡Que ets una antiguaaaaa! ¡Que ets més antiga que la Mae West!». Molt en la línia del seu crit de guerra quan apareixien pel seu apartament algun grup d’amics beguts a les tantes perquè els donés de beure: «¡Nenaaaaaaaas!….¡Si no venís a follar, no subáaaaaais!».

Una cosa que m’agrada de Nazario és que mai ha utilitzat el terme gai per referir-se al seu col·lectiu, sinó l’expressió «Nosaltres, els maricons». I el que realment m’admira d’ell és que segueixi viu i fet un poltre després d’haver format part de tots els grups de risc possibles. D’altres es van quedar pel camí, i a mi m’agrada creure que a ell el va salvar el talent. De la seva colla, era l’únic que en tenia: encara que molts considerin Ocaña un artista, he de reconèixer que a mi sempre em va semblar, a més d’un tipus escassament simpàtic, un animador de carrer en la línia de la Monyos i el Sherif, algú que va tenir la sort de ser al lloc adequat a l’hora correcta i de qui l’espectacular comiat d’aquest món –va cremar dins del vestit de paper que portava posat– fa certa la dita italiana segons la qual Un bel morir tutta una vita onora.

Afortunadament per a ell (i per a nosaltres), el Nazario abstemi és molt més que el personatge conjuntural que podria haver sigut si hagués seguit amb l’estil de vida que feia a finals dels anys 70 i principis dels 80. Un estil de vida sobre el qual no pretenc moralitzar, ja que en aquella època jo era el primer a agafar unes mones de capità general quan menys t’ho esperaves, i el que no fumava porros, es fotia farlopa o jaco.

Notícies relacionades

Nazario i la Barcelona de gresques, sexe i drogues

2.160 canelons de solidaritat

Sobreviure a la pròpia joventut és una gesta que no està prou reconeguda per aquesta societat hostil. Als seus 72 anys, el barceloní vocacional que va néixer a Andalusia perquè els barcelonins, com els de Bilbao, naixem on ens dóna la gana, ha exercit de dibuixant de tebeos, de pintor capaç de plasmar en un llenç el que Robert Mapplethorpe només podia fotografiar, de retratista contumaç de «la seva» plaça Reial i, ara, d’escriptor. 

No tothom és capaç de viure diverses vides en una de sola, però jo diria que aquest home ho ha aconseguit i que el seu cicle de reencarnacions encara no ha conclòs.