Un bar homèric de la Barceloneta

Pot ser que dos turistes italians es passegin una altra vegada pel carrer com Ròmul i Rem, vaja, despullats i amb ganes de mamar, i la pobra Barceloneta torni a ser la notícia de la mala vida de l’estiu, si és que ja no ho és pel mercat manter. Encara més, és clar, si allà hi ha Vicens Forner, amb la càmera al coll, perquè seves van ser aquelles fotos que tant van fer parlar i no se n’hi sol escapar ni una a l’enclavament mariner.

    Així que, per si de cas, abans que es torcin les coses el que s’ha de fer és parlar bé d’aquell barri, del que encara té d’autèntic, com El Loquillo, que sembla que és l’últim bar on encara es reuneixen els pescadors a partir, un verb que només els molt mariners comprenen bé, perquè es tracta del conjunt de regles amb què es divideixen en porcions irregulars els guanys de la jornada.

Les millors anxoves

A El Loquillo també serveixen –això explica l’amo, Alberto García– les millors anxoves de Barcelona. Ja són dos motius per treure-hi el nas. I n’hi ha encara un altre. El gust de deixar-se anar, beure una barretxa, un vermut, una xerezquina i un quinto (vagament recordo que aquest era l’ordre) i embadalir-se amb les aventures i les llegendes que del bar explica Alberto mentre neteja una anxova, perquè (val la pena que se sàpiga) les preparen sempre al moment.

    El bar va obrir el 1945, un any molt dolent a Barcelona, només sis després de la guerra civil, i el nom que li van posar era més mel·liflu, Los Amigos, però aviat el van conèixer més pel sobrenom del que va ser el seu antic amo, el Loquillo, perquè a la Barceloneta de veritat qui més qui menys té malnom assignat.

    Diuen que un dia aquell home es va presentar en un bar del barri i que el va molestar que estigués ple. Així que va anar a casa seva i va tornar amb dos ganivets com sabres. Volia que l’amo els afilés. La parròquia li va preguntar per què necessitava tot aquell acer. «Ha embarrancat una balena a la platja». Va donar a entendre que anava a filetejar-la.

El fanguer turístic

Potser fins i tot a veure si li somreia la fortuna i apareixia a les entranyes d’aquell animal una bona peça del misteriós ambre gris, producte de luxe, tant, que quan una empresa balenera en trobava una bona porció, la posava en un taxi el mateix dia rumb a París i la venia a la indústria cosmètica francesa per una fortuna.

    Total, tornant al que dèiem, que s’ha d’imaginar el Loquillo amb els seus ganivets i tota la clientela sobreexcitada. Tanta expectació va causar que el bar es va quedar buit, excepte que s’hi va quedar el Loquillo, ben ample i còmode, que té el seu mèrit, perquè a la Barceloneta de llavors, i una mica a la d’ara deixant al marge el fanguer turístic, un bar era molt més que un bar, era el saló de totes les cases. Alberto ho explica a la perfecció.

Putes i contraban

En un barri famós perquè els seus pisos els anomenen quart de pis, estar a casa no agrada. Més que a cap altra zona de la ciutat, als bars autèntics de la Barceloneta era, i encara és, bastant on batega la vida quotidiana, encara que això de quotidiana mereixeria no només un aclariment, sinó, què caram, una novel·lassa com la que J. R. Moehringer va brodar a El bar de las grandes esperanzas.

    Hi va haver un temps en què al barri de la Barceloneta abundava la feina, sempre dura, però al final sempre correctament pagada. Hi havia els treballadors de La Vul-

cano, la famosa drassana del moll de Llevant, els pescadors, algunes desenes més que ara, els estibadors i, és clar, el bar, i on hi havia diners hi havia putes, baralles i contraban.

    Però el detall més singular que explica Alberto després de la segona barretxa, una ració d’ous d’escolans amb ametlles, una altra anxova i un altre vermut de Reus és que locals com El Loquillo eren també el magatzem del barri 

–«guarda’m això, però no ho miris», ja se sap, un port és un port– i fins i tot la seu central de La Caixa, però amb bàrman en lloc d’un Isidre Fainé.

«Aquí venia la dona del pescador quan estava embarcat i al mar, i demanava mil duros per a la compra, que ja passaria a tornar-los el seu marit quan cobrés, i després aquest atracava i bevia a crèdit, però al final els números quadraven».

       

   

 Els temps han canviat. Ara, per resumir molt clarament la metamorfosi esdevinguda, fins i tot hi ha controls sorpresa d’alcoholèmia als pescadors abans que es facin a la mar, no fos cas que surtin amb la turca des de casa.

Sense maquillatge

Notícies relacionades

Els joves, a puntd’hissar veles

La falta de vent ajorna la victòria de britànics i italians

Però en locals com El Sergio, L’Elèctric i, tornant al que dèiem, El Loquillo, el rellotge sembla haver-se detingut i, ¡oh, miracle!, per alguna insondable raó els turistes, almenys els de la categoria de Ròmul i Rem, no s’atreveixen a travessar el llindar del número 75 del carrer del Mar.

    El que es perden és un retrat sociològic, gastronòmic i etílic del que és el barri de la Barceloneta sense maquillatge, allò que tant li va agradar al seu dia a Manu Chao, que a vegades es passava amb la seva guitarra per aquest bar i llavors l’armava grossa, mentre els pescadors anaven a la seva, a partir.