La mirada de la nena 'mussol'

A estones, durant la conversa, em quedo encantada mirant-li les mans. Precioses, ben esculpides, amb l’adorn d’un preciós anell de plata, disseny de Manolo Hugué, i manicura de color cirera. ¿Una fotògrafa amb les ungles pintades? Sembla un contrasentit, però sovint són els detalls els que expliquen el sentit de les coses. Va començar a cobrir-les amb esmalt perquè els líquids del revelatge deixaven un equívoc rastre negre sota les ungles i, amb el temps, aquell costum va acabar convertint-se en símbol, en una extensió de la mirada: intuïtiva, delicada, narradora d’històries. Una vocació de ferro, la seva, sota una subtil feminitat.

    Parlem de Pilar Aymerich (Barcelona, 1943), una de les grans de la fotografia catalana, si bé aquí el gènere sobra una vegada més. Va ser pionera quan tot just hi havia senyores en la professió, una dona que va començar a llaurar-se camí al Londres dels anys 60, el de Carnaby Street i els happenings. La galeria Eude (Consell de Cent, 278), la mateixa on va debutar el 1977, li ret homenatge fins al setembre amb l’exposició La Barcelona de Pilar Aymerich, una mostra d’obligada visita per entendre com es va viure la Transició a peu de carrer.

    A la sala, la paret del fons està dedicada completament als retrats de dues dones, dos donasses protagonistes de l’època i que, a més, van ser les seves grans amigues: les escriptores Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, que van morir totes dues fa 25 anys. «Totes dues van morir la tardor del 1991, amb tot just un mes de diferència. Va ser molt dolorós, sobretot en el cas de la Montse, que aleshores només tenia 45 anys. Et queda el consol, almenys, que va viure com volia, contra vent i marea», diu la fotògrafa.

Fam de viure

Totes dues es van conèixer sent adolescents en la històrica escola de teatre Adrià Gual, llavors un focus de resistència cultural, i es van embarcar de seguida en l’aventura del periodisme freelance de tant la peça, de anar cap a París amb només 5.000 peles a la butxaca i molta fam de viure. Una, la Roig, era la rauxa, la frescor descarada de demanar per telèfon una entrevista amb la mateixa Simone de Beauvoir –madame Castor no va tenir a bé atendre-les–; l’altra, l’Aymerich, la gata silenciosa que sap mirar, un art el domini del qual ja va sorprendre el seu pare des de ben petita: «La nena –deia l’home– és com un mussol: mira molt i no parla».

    Fotògrafa i reportera van constituir un tàndem imbatible en la premsa de llavors, amb col·laboracions com la sèrie de retrats que van publicar a Serra d’Or dels personatges que anaven tornant de l’exili

–Mercè Rodoreda, Xammar, Tísner, Pere Calders– i dels que havien estat en l’asfíxia franquista serrant les dents. Algunes d’aquelles cares apareixen ara a la mostra.

    En un altre mà a mà, aquesta vegada per a la revista Destino, es van presentar les dues al mas de Llofriu amb la intenció d’entrevistar Josep Pla, totes dues vestides amb minifaldilles per entabanar-li els ullets melancòlics i sempre aquosos. Pilar Aymerich va aconseguir l’impossible d’arrencar una imatge tendra a l’etern rondinaire, ja octogenari. Armes de dona, és clar. Com la de dissimular amb el pintallavis i un mirallet quan apareixien els grisos a la manifestació de torn on s’havia infiltrat.

Sempre des de l’ètica

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Molt il·lustrativa, per cert, la quantitat de manifestacions pels carrers de Barcelona que apareixen a l’exposició. Protestes d’actors, de bombers, d’urbans, de periodistes que demanaven que els deixessin ser periodistes, d’obrers de la construcció, de dones a qui els podia una condemna per adulteri de fins a sis anys a la presó de la Trinitat. «Intuïa que estava vivint un tros de la història, que allò importava i que s’hi havia de ser. Era una mena de militància fotogràfica que consistia a informar del que estava passant  i, a la vegada, fer una bona foto». Sempre des de l’ètica.

    Eren altres temps, on bategava la il·lusió de voler canviar el món. Ara, en canvi, intenten que la por es coli als cossos.