Atrapi un fantasma

«Aquí es veu una cara». Una dona assenyala una paret de pedres deserta. «I aquí n’hi ha una altra». Ho diu amb l’obvietat amb què ho faria el nen d’El sexto sentido. Al seu costat, una desena de persones examinen el mur amb aquella mirada de recel que fan els escèptics abans de rebre un ensurt. Si hi hagués algun d’Els caçafantasmes, ja hauria premut el gallet del seu disparador nuclear de protons en pla advertència. «Aquestes cares serien la projecció de la gent que han matat aquí», xiuxiueja la Cristina amb to de Cuarto milenio.

    Cristina Belenguer porta un paraigua vermell. Un guiri estàndard la identificaria en dos quilòmetres a la rodona fins i tot en plena nit. És de nit, sí. Divendres. Hora d’una cervesa, començar a sopar o intentar veure un fantasma. Per fer-ho també hi ha una ruta turística: Fantasmes de Barcelona. L’organitza Icono Serveis Culturals (12 euros, unes dues hores). És una visita nocturna per Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera basada en la guia sobrenatural de Sylvia Lagarda-Mata. Inclou convents encantats, parets espectrals a l’estil Bélmez i racons on algú ha cridat: «¡Un fantasma!». Ni tan sols fa falta passar pel costat d’un televisor amb boira a la manera de Poltergeist. I no, encara no estan en el tour les psicofonies d’Antifrau. La Cristina riu: «Els fantasmes vius són els pitjors». Ho diu algú que fa sis anys que recorre els racons de Barcelona més fantasmagòrics.

    

Els potencials caçadors d’espectres se citen a les 21.30 hores a l’Arc de Triomf. Se n’hi apunten set, de Barcelona. La visita, en català o castellà. A l’estiu, també en anglès.

    

Primera parada paranormal: carrer d’en Cortines. «Aquí hi havia un hort amb les millors cebes de Barcelona». La Cristina explica la història com si estiguéssim al voltant d’una foguera. En resum: un lladre robava les cebes, el de l’hort el va maleir i, com és típic, es va començar a veure un fantasma amb un cistell de cebes. «Es diu que encara se’l veu per aquí». Una moto trenca la suggestió. Porta un maletí. «¡El fantasma de les cebes!», crida algú. «Ara va motoritzat».

    

Següent parada: carrer de la Volta dels Jueus. «Aquí hi va venir un mèdium –recorda la Cristina–: Paul Smith, d’Illinois. Va venir al tour en anglès. Abans d’explicar jo la història, va dir que aquí hi havia hagut un incendi i que sentia veus de nens agonitzant». L’incendi –la Cristina li dóna la raó– va tenir lloc cap als segles XIII-XIV. «Es diu que un ferrer va matar a cops un nen. Quan van arribar els veïns, el taller s’havia cremat», relata. «Hi ha molta gent en les visites que aquí no s’hi sent còmoda».

    

El grup es posa en marxa. Entre parada i parada hi ha debat paranormal, és clar. «Jo sóc molt escèptica –diu la Cristina–, però hi ha gent que explica que els mobles se li canvien de lloc». Una de les turistes, l’Esther, assenteix. A una amiga seva li passen coses paranormals a casa. «És més habitual del que pensem –apunta la guia–. Conec gent que s’ha canviat de casa unes quantes vegades per aquests temes». 

Lluna plena

El següent fantasma a intuir és el d’una novícia. Som davant del monestir de Sant Pere de les Puel·les. «Diuen que quan hi ha lluna plena, just a mitjanit, es pot sentir una dona plorar». A l’escoltar la història completa, els turistes fan cara d’haver vist un fantasma, però tipus Ghost. El que la novícia va veure amb la lluna plena va ser com el seu amant secret, un cavaller que es deia Pere Pals, moria per ella devorat pels llops. La parada s’acaba amb el lladruc d’un gos i un ensurt general. «Ai, els llops».

    

Arribem a la paret de les cares: carrer de la Flor de Lliri. Encara es veu part de l’arc que va ser porta d’un hostal. Va destapar un truculent secret un hoste, a qui una misteriosa dona va advertir: «No dormi al llit». Va dormir a terra, és clar. A la nit –explica la Cristina– va sentir un so com d’explosió i va fugir per la finestra. Els de l’hostal –es va descobrir– havien ideat un mecanisme que doblegava els llits i esclafava els clients. «Una senyora que viu en aquest portal –afegeix– em va dir que la seva àvia li havia dit que no van trobar restes humanes perquè les cuinaven». El grup, mentrestant, va assenyalant cares a la paret. L’Alba, turista d’uns 30 anys, esguerra de cop tota aura paranormal. «El cervell sempre tendeix a buscar cares».

Notícies relacionades

¡Alça, un pati!

Concerts secrets

    

Els turistes acaben tan encantats com la ruta, encara que ningú reconegui haver vist fantasmes. «A l’oficina sí –puntualitza el Robert–, però són d’una altra mena».