Benvingut, Mr. Big

Mister Big volta per la ciutat, i encara sort que és una manera de dir: el majestuós Spinosaurus  –

que ningú s’alarmi– està sota vigilància al Museu Blau. Una reproducció de l’esquelet impressionant del «carnívor més gran i temible que mai hagi trepitjat la Terra» –així el va descriure la revista National Geographic el 2014– regna a la sala central d’una exposició consagrada a sa majestat dels dinosaures, no tan sols a entendre els seus mecanismes prodigiosos –tenia, entre altres sofisticacions, nervis sensorials al morro per detectar peixos sota l’aigua–, sinó a repassar la palpitant història del seu descobriment. Mister Big –el malnom també és de National Geographic–, el dinosaure més gran que va viure mai, acaba de posar els peus a la ciutat. La seva dieta, per fortuna, era de criatures aquàtiques.

    Al Senyor Gran li ha costat, paleontològicament parlant, existir. Va descobrir que al seu dia havia format part de la fauna terrestre l’aristòcrata alemany Ernst Stromer, també paleontòleg, en una expedició que va portar a terme a l’oasi de Baharia, a Egipte, el 1910. Allà va topar amb el que tot científic anhela: un parell d’esquelets incomplets d’un dinosaure que no s’assemblava a res conegut. El més estrany –el que al cap i a la fi marcaria la seva personalitat–,

la seva inaudita, descomunal cresta dorsal. El 1915 li va posar nom, Spinosaurus aegyptic, el «rèptil espinós d’Egipte», i anys més tard va arribar a un acord amb el Museu Nacional de Baviera, a Munic, per a l’exposició de les restes.

    Les restes de Mister Big, doncs, eren al museu quan Hitler va pujar al poder i va desencadenar la guerra. Preocupat, Stromer va insistir que calia protegir els fòssils, guardar-los en un lloc segur, però ningú li va fer cas. Un bombardeig aliat, el 24 d’abril de 1944, li va donar la raó i va reduir a cendres el museu, i de passada Mister Big. En van quedar notes, croquis, apunts de camp, però els esquelets havien desaparegut. «Ja no es disposava del material original per estudiar-lo, de manera que a partir d’aquell moment –inevitablement– va començar el mite de l’Spinosaurus», explica el conservador de paleontologia del museu, Vicent Vicedo.

Notícies relacionades

La Feria de Abril torna a ser gratis

Alberto Soriano : "Collboni demana llom amb formatge; Colau s’enduia béicon amb formatge"

    El tiranosaure ha tret bon profit de la seva exposició cinematogràfica recent i s’ha instal·lat en l’imaginari de la gent com el més ferotge i terrible i amb la fam més insaciable dels dinosaures, però l’Spinosaurus ha vingut des del cretaci per posar fi –diria ell, articulant la seva mandíbula de cocodril– a aquesta ridícula idea. ¡Ha!, sembla dir, mentre treu un peix gegant de l’aigua i el devora lentament. ¡Ha! El cert és que la vida s’ha portat malament amb l’Spinosaurus, i ara sembla difícil que recuperi el terreny perdut. Mister Big: 6,8 tones de pes, més de 15 metres de llargada, una flamant espina dorsal d’1,70 metres. Més llarg i més alt que el seu competidor, i de pes similar. El paleontòleg en cap del museu dubta al ser interrogat sobre quin sortiria guanyador en una batalla cos a cos. «No van viure en la mateixa època», prefereix argumentar per resoldre-ho. Queda pendent. Caldria posar Mister Big a perseguir el jeep a Parc Juràssic, i comprovar quins ullals és preferible no veure al retrovisor.

Potes com a aletes

Mister Big va tornar a la vida paleontològica fa pocs anys, aquest segle, gairebé un després de la troballa de Stromer, i ho va fer al cap d’una enrevessada història de restes tretes il·legalment del seu país d’origen i venudes en el mercat negre, però també una història de ciència i d’excavacions al desert i de reconstrucció virtual –¡finalment!– del fabulós animal. Va passar al Marroc, a la zona de Kem Kem; fa 95 milions d’anys, el temps de què data la troballa, un frondós hàbitat fluvial. Allà transcorria la vida de la gran criatura, als rius i la ribera dels rius. Perquè Mister Big, sí: a part de ser el més gran, el més temible, era l’únic dinosaure nedador. L’únic conegut, de moment. Fent servir les potes posteriors com a aletes, es desplaçava per l’aigua.