Banys per visitar amb la bufeta buida

Fa temps que va deixar de ser aquell racó inevitable al qual es podia anar discretament sense preguntar: el bany sempre era al fons a la dreta. Ara hi ha lavabos tan sofisticats que no t’adones que hi has aribat fins que algú tira de la cadena. Hi ha serveis on un s’asseu al tron amb més tensió que en el de 'Mujeres y hombres y viceversa'. En alguns –que en prengui nota el senyor Roca, si us plau– no aniria malament una masterclass per no sentir que practiques un ritual indígena cada vegada que intentes rentar-te les mans.

És estrany que una ciutat que ven caganers com a souvenirs encara no tingui una ruta turística on cagar-se a gust en qualsevol cas de corrupció. Òscar Broc –autor de l’única guia escatològica no oficial, 'Barcelona és una merda''Barcelona és una merda'– va definir la ciutat al seu dia com «la Gotham City dels cagadors». Del mig centenar de banys que va descobrir al seu llibre, fa quatre anys, a penes tres no semblen «paratges postnuclears», «la rulot d’Ángel Cristo» o haver sigut decorats «en una convenció de Critters addictes a l’estramoni», va descriure ell mateix. Va trobar, això sí, «el lavabo perfecte» de Barcelona: «El Valhalla dels urinaris». Segueix sent el bany on es poden trobar més guiris en posició selfie que a la gatzoneta: el del Boca Grande (passatge de la Concepció, 12). ¡Fins i tot  ha tingut discjòquei!

Però –ai– els banys barcelonins han passat a l'era ‘hipster’. Tant et pots trobar al lavabo un comandament que sembla arrencat del Falcó Mil·lenari com una fàbrica de cervesa. Aquí van uns quants que mereixen una visita sense la bufeta plena.

Un bany on pixar-se de riure: restaurant Lando (passatge de Pere Calders, 6). Una entra al lavabo, s’abaixa els pantalons i sent una veu d’home: «Diu: ‘Mama, mama, el papa es vol llançar per la finestra». Contraus l’esfínter per sentir més bé. La veu continua: «Digue-li al teu pare que no sigui imbècil, que li he posat banyes no ales». Sonen rialles enllaunades, així que aprofites per, literalment, pixar-te de riure. «Saben aquell que diu…», el fil musical continua. ¡Però si és Eugenio! «Un tio que va a confessar-se i diu… –et resisteixes a tirar de la cadena– … diu: ‘Escolti, pare, ¿vostè és el que aparta les dones del mal? –segueixes dret amb la mà a la cisterna–. Diu: ‘Sí, fill, sí’. ‘Doncs aparti-me’n dues per dissabte, per favor’». Ara sí: sonen les cisternes dels tres banys del local alhora.

La idea se li va ocórrer a una de les sòcies: Vanesa Virumbrales. Més d'un nen, explica, ha sortit cridant: “¡Hi ha un senyor al wàter!”.

Un bany on segurament la caguis: Agust Gastrobar (Parlament, 54). Al costat del wàter, hi ha un comandament amb el qual se’t queda la mateixa cara que al llegir les instruccions per muntar un moble de l’Ikea. És un bany japonès. Així que una s’asseu sense abaixar la guàrdia i fa el que faria qualsevol persona amb afany d’explorador: prémer tots els botons alhora. Quan menys t’ho esperes, surt un rajolí a traïció que et fa sortir els colors. Si dura gaire, penses, acabaràs donant-li el teu telèfon. Es pot controlar la temperatura del seient, la pressió de l’aigua, fins i tot té «dutxa de confort» (això posa al manual d’instruccions).

Notícies relacionades

Atrapi un fantasma

Ballar fins a perdre un cargol

Un bany que t’hi cagues: Fàbrica Moritz (ronda de Sant Antoni, 39). S’han de seguir els cartellets de WC fins al soterrani. Poc abans d’arribar-hi, un topa amb tota una fàbrica de cervesa envidriada. Els cartells assenyalen al fons d’un fosc passadís que podria passar per la cova de Batman. En realitat, solia ser una sala de fermentació del XIX. Després de la visita al bany, una vegada cagada de por, segueixi fins al final del passadís: hi ha el jardí vertical més alt de Barcelona.

Un bany transsexual: Mextizo (Diputació, 239). En lloc de les dues portes clàssiques, aquí n’hi ha tres: una amb un espiell rere la qual s’intueixen els ulls d’un noi; en l’altra, els d’una noia, i darrere la tercera, els d’una pantera. «Pel punt ambigu masculí-femení», justifica el seu ideòleg, Juli Capella. «És una broma», afegeix. La idea de fons: «Deixar un lavabo lliure: ni home ni dona». Per a aquest gènere fluid que ja s’assumeix entre els mil·lennistes amb la naturalitat amb què ara es cacen pokémons pel carrer. Tot un descans, ja hi ha massa banys davant els als has de prendre una postura, a vegades gairebé literal: al Celler Cal Marino (Margarit, 54), un bany té un 6 i l’altre, un 9.