EQUIPAMENT AMB UNA LLARGA HISTÒRIA
Tres lustres de lluita (i sumant)
El jardí elevat arriba després de més d'una dècada d'obres i l'amarg fracàs de no haver pogut soterrar les vies del tren
El veïnat va arribar a viatjar a Madrid per convidar el secretari de Transports a conèixer en primera persona el seu patiment quotidià
fsendra6753528 barcelona 3 08 2007 sociedad barcelona tren averiado160731171709 /
Malgrat que la il·lusió és evident i el veïnat està molt content –un jardí, ¡per fi!–, després de més d’una dècada d’obres, Josep Maria Domingo, president del Centre Social de Sants, defineix la victòria que avui culmina com a amarga. «El que volíem era el soterrament total de les vies», recorda el veterà activista sense amagar la satisfacció pel resultat.
La lluita veïnal va començar el 2000, quan es va començar a parlar de l’arribada de l’AVE a Barcelona. Els veïns de Sants, que a l’altura del carrer d’Antoni de Capmany suportaven en aquell moment una platja de vuit vies –sis del tren i dos del metro–, van veure clar que no estaven disposats a acceptar un tren més a sota dels seus balcons. Allà va començar la campanya Soterrem les vies. «La idea era aprofitar l’arribada de l’AVE perquè soterressin totes les vies», explica Domingo. Amb aquest objectiu membres del Centre Social van anar a Madrid a reunir-se amb el llavors secretari d’Estat de Transports, a qui van invitar a conèixer la seva realitat. I així ho va fer. «Quan va veure com estava això es va comprometre que l’AVE aniria soterrat», relata Domingo, memòria viva del barri.
Però el que va ser una victòria, soterrar l’AVE, va suposar una derrota: l’AVE va passar per un túnel construït sota el traçat de dues de les vies, que es van suprimir per ampliar el carrer d’Antoni de Capmany, i al costat de la resta de les vies de tren i metro existents. Aquesta solució complicava físicament soterrar tot el corredor (o ho feia encara més inviable tècnicament i, sobretot, econòmicament). Llavors es va posar sobre la taula l’opció de la gran caixa de ciment que cobrís les vies i sobre la qual aniria un llarg jardí ple de rampes i escales d’accés que trenquessin la barrera que el corredor ferri havia sigut sempre.
Després de llargues discussions sobre com devia ser, el 2006 es va arribar a un acord firmat per tots els grups polítics municipals i la plataforma veïnal, que va estar molt a sobre de l’assumpte des del primer dia. Es va iniciar així la gran estructura sobre les vies, en una complicada acció tècnica.
REBUIG POPULAR
Una vegada acabada la caixa després d’anys amb interrupcions dels treballs, quedava la part més senzilla, la seva urbanització (convertir el ciment en jardí). Moment en què es va produir un canvi de govern. L’arribada al consistori de l’equip de Trias va fer replantejar el pla. Al seu tinent d’alcalde d’Urbanisme, Antoni Vives, no li agradava el projecte de consens i així l’hi dir al seu arquitecte, Sergi Godia, a qui va apartar dels treballs per replantejar-los completament. Va arribar a fer uns esbossos virtuals del nou pla que van encendre els ànims del veïnat.
Notícies relacionades
Va ser tan gran el rebuig –no només pels canvis, sinó també pel retard en les obres que suposaven–,
que Vives va optar per renunciar al seu somni americà (la seva idea era convertir la caixa en el high line barceloní) i tornar al projecte de consens (que havia acumulat un any d’endarreriment). Es va reprendre llavors l’obra que culmina avui, amb l’obertura al públic dels Jardins de la Rambla de Sants. «Han quedat molt bonics, però a veure quan duren així. No es tancaran a la nit i no s’hi pot circular en cotxe o en moto, i que jo sàpiga la urbana camina poc», diu Domingo. Ara queda lluitar per l’última fase. El costat mar de la caixa. El de Can Vies.
