Colau fa un gir de 180º a la línia que va emprendre el zoo fa dos anys

Sònia Recasens, regidora responsable del Zoo de Barcelona en l’etapa de Xavier Trias com a alcalde, sosté que «el futur del recinte no es pot decidir per la via de la inacció». Opina amb l’aval que va ser l’encarregada de corregir la falta d’inversió que durant els últims governs socialistes va propiciar el deteriorament del parc animalista. El projecte de renovació del delfinari (que incloïa fins i tot una piscina nurseria i una piscina hospital) portava la seva firma política. Aquell projecte, a la vista del debat obert per l’equip d’Ada Colau per determinar d’una forma coral el futur del zoo, mai s’executarà, així que abans del 2019 Barcelona s’haurà de desprendre dels seus últims quatre dofins per no quedar fora de la xarxa europea d’organitzacions de conservació d’espècie animals, de les quals el zoo no només és membre, sinó que és un puntal.

Recasens, és cert, ara és regidora de l’oposició. Però que fa només dos anys es presentés una inversió de 10 milions per a un nou delfinari i que aquest setembre l’ajuntament hagi convocat una cimera monogràfica sobre aquests mamífers marins, amb una nodrida presència d’organitzacions animalistes i una més que probable decisió de tancar la instal·lació a mitjà termini, és un perfecte resum de la trajectòria erràtica del zoo en els seus 124 anys d’història.

HISTÒRIA / Els zoos, en realitat, sempre han tingut aquesta trajectòria erràtica, com de planeta sense òrbita. El de Barcelona es va fundar el 1892 perquè un particular va donar la col·lecció de bèsties salvatges que acumulava a la seva finca d’Horta. El 1897, la premsa publicava periòdicament quins excedents d’animals i ous es posaven a la venda, per si algú desitjava degustar-los. Això va ser al XIX, es dirà. Però el 1966, d’això fa només 50 anys, va arribar el Floquet de Neu.

A ningú li va estranyar durant tres dècades que Barcelona s’entestés a fer néixer un segon goril·la albí, des del punt de vista ètic tan discutible com forçar que naixessin simis siamesos. Això va ser fa mig segle, es dirà. Però fa menys de 15 anys l’alcalde Joan Clos va programar primer portar el zoo fora de Barcelona i, després, va proposar traslladar-lo al costat de les platges de llevant.

D’exemples d’aquest llarg viatge sense brúixola n’hi ha molts més. La instal·lació dels hipopòtams ha sigut una de les últimes a ser renovades, cosa que sorprèn perquè, com recorda un dels experts que han participat en els debats promoguts per Colau, com a animal és gairebé una plaga a l’Àfrica i fins i tot una espècie invasora a Colòmbia.

Notícies relacionades

BCN debat el futur del zoo entre partidaris de la clausura i defensors de la seva tasca científica

Errors, encerts i rareses científiques al Zoo de Barcelona

L’ajuntament ha iniciat un debat per consensuar el futur, però això ha obert la porta, entre altres opcions, a la seva extinció, com suggereixen, molt coherentment amb els seus plantejaments, els grups animalistes. Com a exemple, serveix la fundació FAADA. En les seves propostes a l’ajuntament repassa gairebé totes les grans famílies del zoo i resumeix amb una mateixa paraula, en la pràctica totalitat dels casos, la seva aposta: «descatalogar». La militància de FAADA no sorprèn. El text arriba fins i tot a suggerir com hauria de ser la zona de restauració. El seu ideal, que els locals de menjar fossin només vegans o que, almenys, n’hi hagués algun.

CONSENS DIFÍCIL / El govern vol presentar abans que s’acabi el 2016 un document de propostes que defineixin el futur del zoo. El consens sembla avui difícil. Alfred Bosch, líder d’ERC, sosté que és obvi que el recinte està obsolet, però que el primordial és que en qualsevol decisió prevalgui la conservació de les espècies amenaçades i menys la pura i simple exhibició. Alberto Fernández Díaz (PP) creu que, a més del conservacionisme, no s’ha de menysprear que el zoo sigui un lloc atractiu per a nens i famílies. Segons fonts municipals, la pretensió no és prendre en aquest mandat una decisió que pugui revertir després un nou alcalde, sinó aconseguir el màxim consens sobre un projecte de futur que secundin la major part de forces polítiques. Deixar d’errar, en definitiva.