Tres pics i repicó

Hi havia un temps, quan encara no s’havien inventat ni el timbre ni la sofisticació del porter automàtic, en què el visitant ocasional i el carter tenien dues opcions arribats a la porta d’un edifici: avisar des del carrer a crits o bé trucar amb el picaporta, artefacte consistent en una peça massissa de metall que percut sobre una altra, la que rep el cop i s’anomena tas, una paraula fetitxe, per cert, per completar encreuats.

Als immobles de més de dues plantes, els conveïns compartien una espècie de codi morse per dilucidar a quin inquilí corresponia el truc, un llenguatge que combinava cops secs i espaiats entre si, com a indicatiu del pis, seguits de tants repics com portes tingués el replà. És a dir, tres pics i repicó per al tercer segona.

Encara que els antics picaportes ja només constitueixen un element decoratiu, a Barcelona se’n conserven bastants, molts més dels que es podria imaginar. I vet aquí que, seguint la pista de les baules, l’atzar em condueix fins a la porta de Miquel Cartisano (Barcelona, 1953), un senyor jubilat, de sòlida formació humanista i autor del blog totbarcelona.wordpress.com, un flâneur vocacional que ha inventariat fins a 700 picaportes en les seves llargues caminades per la ciutat. I no només això.

CURIOSITATS CAPTURADES

Diguem que estic de sort; xamba, més aviat. Sento una cosa semblant al que devia experimentar l’egiptòleg Howard Carter quan, després d’anys d’infructuoses excavacions, de cops de cap contra la paret i palades de terra vana, va descobrir la tomba del faraó Tutankamon a la Vall dels Reis: de sobte, pam, la llum. Perquè resulta que Cartisano –pare calabrès, mare catalana i de la CNT– atresora un filó de curiositats capturades amb la seva càmera de miniatura durant una dècada de llargues passejades en companyia de la seva dona, la Mayte.

Passejades sense rellotge ni rumb perquè el que no busca és qui troba: tapes curioses de clavegueres, cartells de botigues que ja no existeixen, netejasabates de metall per treure el fang enganxat a les soles quan no hi havia asfalt… Una mina, ben bé, de petites històries barcelonines. 

Però al que volíem arribar, els picaportes. El bloguer mostra fotografies amb totes les formes imaginables: dracs, gossos, la humil argolla, lleons, indis emplomallats, peixos, estranyes màscares africanes, aixetes i altres animals mitològics, florilegis de metall o cavalls acompanyats d’una ferradura amb les puntes cap amunt perquè la sort no rellisqui.

La mà és un motiu recurrent, amb l’anell a l’anul·lar o bé al cor, circumstància que convida l’explorador Cartisano a especular amb la possibilitat que la posició en un dit o un altre indiqués la presència de dones casadores a la finca. Que el lector disculpi que no revelem el lloc exacte on s’ubiquen els picaportes amb l’objectiu de confondre els amics del coure aliè, que arramben amb tot.

Pel que fa als metalls, també n’hi ha de tota mena, des del modest llautó quallat en motllo, fins a capritxos de forja en ferro dolç. Es podria traçar fins i tot un mapa de Barcelona seguint la factura dels picaportes, nobles als barris rics, més senzills i pràctics –un trist pern– als barris menestrals. La locució «tener buenas aldabas» ja adverteix de la utilitat dels bons contactes, de les portes influents on cal trucar en cas de necessitat.

FANTASIA DE GAUDÍ

Fent una passejada, ens acostem amb el Miquel fins a la Casa Calvet (Casp, 48), amb una portalada que exhibeix potser el picaporta més bonic de Barcelona, d’uns 75 centímetres d’altura. Es tracta d’una creu de braços iguals que pica la closca metàl·lic d’un escarabat, una exaltació de la fantasia barroca que va sortir del cap lisèrgic de Gaudí i que van forjar els músculs d’un artesà anomenat José Perpiñá Bellí.

Notícies relacionades

Núria Llort: "Ells no deixarien mai enrere un membre de la família"

Els burquinis de Chanel

Diuen les cròniques que era un obrer corpulent i fornit, un home de poques paraules però hàbil en l’ofici, cosa que va fer que Domènech i Montaner, una altra de les vaques sagrades del modernisme, li posés el sobrenom de Vulcanus, déu del foc.    

Davant la magnífica mansió que va dissenyar Gaudí el 1898 per als Calvet, una família acabalada del tèxtil, cobra el seu ple significat el vell refrany castellà «a tal casa, tal aldaba». Però, ai, la curiositat es mor per saber quant li van pagar al senyor Vulcanus per deixar-se les mans a l’enclusa.