Somriures i ullals

En la seva esplèndida  'Homer, Ilíada', Alessandro Baricco reescriu la gran epopeia grega suprimint la intervenció dels déus. En escena només queden homes, herois i les seves passions. Passats pel tamís de Baricco, els personatges d'Homer es comporten de forma semblant als homes de 2.800 anys després.

Les pulsions que ens governen són les mateixes que ens enverinaven fa tres mil·lennis, més domesticades, però no menys verinoses. Els progressos científics són irreversibles, però les conquistes socials estan condemnades a la precarietat. ¡Mai més!, va clamar Europa després de l'horror del nazisme. ¿Mai més? No havien passat 50 anys i la sang d'un nou genocidi corria pels Balcans. Avui, la ultradreta avança a tot Europa i les bases de la unió s'estremeixen davant els heralds de la por i l'odi.

Caça de bruixes

Aquí també tenim la nostra part. A Barcelona, la cacera de bruixes que ha convocat el sector més obtús del nacionalisme català en resposta al nomenament de Javier Pérez AndújarJavier Pérez Andújar com a pregoner de la Mercè. Pérez Andújar és un escriptor molt recomanable, però segons sembla comporta un estigma imperdonable: no és nacionalista. Més encara, ha tingut la gosadia de satiritzar l'autodenominada 'Revolució dels somriures'. L'assetjament a què estan sotmesos el pregoner, l'ajuntament que l'ha designat i els que han plantat cara a la fustigació sectària que pateix l'escriptor resulta inquietant.

«Ningú ha discutit la seva qualitat literària [de Pérez Andújar], però sí la seva qualitat humana», escopia aquest dilluns l'òrgan d''agit-prop' nacionalista Directe.cat. Ja se sap com funciona aquest negociat. Primer es boicoteja qui no combrega amb la Religió Única i Verdadera, a continuació es nega la seva qualitat humana i després… ¿què ve després? ¿La negació de la condició humana mateixa? El segle XX és ple d'esgarrifosos recordatoris del que ve després. Caram amb els somriures; per sota d'alguns es veuen les esmolades dents de la fera.

Vigor democràtic

El cas Pérez Andújar no té tant a veure amb la dialèctica independentisme-federalisme-unionisme com amb el vigor o la feblesa democràtics de la societat. Qualsevol de les tres opcions en disputa és legítima si es propugna i es guanya (o es perd) d'acord amb les regles democràtiques. La qüestió de fons, doncs, no és aquesta, sinó el pertorbador auge de les manifestacions totalitàries i de la tendència a assenyalar i linxar els que no combreguen amb el dictat del sobiranisme.

Les societats democràtiques tenen bona salut fins que deixen de tenir-ne. Com que no es tracta de tecnologia, no hi ha avanços consolidats; la regressió està sempre a l'aguait. ¿Quant de temps fa que aparentem que no passa res amb el que està passant al voltant nostre? ¿Quant de temps que maquillem amb eufemismes condescendents la violència verbal i les bravates cavernàries? «Aquests hiperventilats...», solem despatxar amb graciosa indulgència, com si el nen s'hagués tirat un pet a taula. Una cosa conceptualment no gaire diferent li havíem sentit dir a Xabier Arzalluz a Euskadi: «Aquests nois de la gasolina... No els doneu importància, molesten, però no són el problema d'aquest poble» (1997).

Ominosa tradició

Notícies relacionades

El pregó més esperat de la Mercè

Toni Albà, el 2009: "Els que no estimin Catalunya, que marxin"

A Barcelona, ningú llença ampolles incendiàries als balcons dels desafectes al procés. Però les campanyes d'assetjament i persecució a la persona constitueixen una trista tradició. Encara ressona la ignominiosa màxima de l'actor i icona sobiranista Joel Joan: «Quan giri la truita, qui no sigui independentista serà un traïdor» (2010). O la crida del còmic cortesà Toni Albà –'alma mater' de l'oprobi a Pérez Andújar– a boicotejar una obra de l'actriu Carmen Machi per haver-se declarat federalista (2012). O les esbroncades a l'escriptora gaditana, madrilenya i novaiorquesa Elvira Lindo per pregonar en castellà la Mercè el 2006. Ningú va convocar boicots, afortunadament, quan el mateix alcalde, Jordi Hereu, va encarregar els pregons de la festa major de la ciutat a l'actriu Montserrat Carulla (2009) i el poeta Joan Margarit (2010), tots dos sobiranistes declarats.

No hi ha dubte que són molts els independentistes que no volen una Catalunya on la discrepància sigui sinònim de traïció i causa de linxament. Però això no hauria d'entelar la seriosa amenaça que el fonamentalisme rampant projecta sobre tot el país.