En la branca literària de les ucronies (cap meteorit extingeix els dinosaures, l’imperi romà no entra en declivi, fracassa el desembarcament de Normandia, etcètera), el que és crucial és l’anomenat punt Jonbar, aquell instant en què un fet aparentment insignificant o una decisió diferent per part d’un protagonista canvia el curs de la història. Cada aniversari dels Jocs de 1992 es relata, com en una lletania, com aquella cita va canviar Barcelona, i se situa el punt de partida del relat, per buscar-ne un de simbòlic, en l’instant en què Antonio Rebollo va il·luminar el peveter amb una fletxa incendiària. Si l’arquer hagués fallat potser res hauria canviat. El verdader punt Jonbar de Barcelona s’hauria de situar el 1986, fins i tot mesos abans del cèlebre «à la ville de…» de Juan Antonio Samaranch. Va ser quan en un dur pols es va descartar situar la Vila Olímpica al Baix Llobregat, entre l’aeroport i la ciutat, on alguns prohoms (¡oh, caram!) prèviament havien invertit en la compra de terrenys. Es va imposar l’opció més arriscada. Una altra Barcelona era possible, però es va imposar la que avui coneixem.
Sense ànim d’avorrir, val la pena recordar què es pretenia amb l’excusa dels Jocs. La transformació de Barcelona ja estava dibuixada però dormia als calaixos perquè faltava l’espurna de la bugia que posés el motor de l’urbanisme en marxa. Era molt simple. Es podia dibuixar amb una simple el·lipse. Era la gran ronda de circumval·lació de la ciutat. Les instal·lacions olímpiques (la vila dels esportistes, la dels periodistes, el velòdrom, la zona del Camp Nou i del Club de Polo, les instal·lacions de Montjuïc…) estaven, poc o molt, estratègicament situades sobre el recorregut d’aquella el·lipse. Vaja, que ni per a la lluita grecoromana es va edificar un pavelló al cor de la ciutat. Les rondes permetrien després, com així va ser, pacificar la Meridiana i ampliar voreres al carrer d’Aragó, per resumir-ho molt succintament. Aquella operació havia d’anar de la mà d’una inversió al metro que no es va executar. Pasqual Maragall pretenia que la L-2 tingués una parada a l’Anella Olímpica i que, des d’allà, algun dia arribés després a l’aeroport, gairebé una línia recta. El metro arriba avui a l’aeroport, sí, però amb una línia inconclusa i que llastarà les finances de la Generalitat ad eternum. Una altra Barcelona era possible.
En aquest tipus d’aniversaris sol quedar fantàstic posar uns peròs a l’execució de les obres, per allò de no caure en el periodisme de la simple adulació. N’hi va haver, i amb la perspectiva del temps, grossos. Aquí en tenim tres, però n’hi ha més.
De xiringuitos a l’‘hotel Vela’
Primer. Es va obrir Barcelona al mar, sí, es van guanyar 6 km de platja, sí, però al lloc on una millor cirurgia es requeria, al Moll de la Fusta, es va robar als veïns de Ciutat Vella el mar. La gamba de Mariscal amb prou feines va dissimular l’error de disseny. Just davant, l’espai que avui ocupen el Maremàgnum i el ja tancat i desproporcionat cine Imax, podrien haver sigut un gran parc urbà i marítim. No ho són. Ningú ha assumit en públic aquell error. Com a propina d’aquest primer punt, hem de recordar que en un aniversari anterior, els pares de la Barcelona olímpica van demanar perdó per la demolició dels xiringuitos de la Barceloneta. Eren el que eren, però tenien més valor sentimental i potser també estètic que l’hotel Vela, que no té res a veure amb els Jocs del 1992. És aquest hotel, com explica una de les cinc fonts consultades per a aquest reportatge que van ser a les sales de màquines municipals, ¡una herència del pacte del Majestic! Entre les concessions de José Maria Aznar a Jordi Pujol hi havia la gestió del port. Això va permetre a CiU oferir un avançament del model urbà que anys després, ja a l’alcaldia, va completar al Port Vell, on les embarcacions de la classe mitjana van deixar pas als iots de luxe. Una altra Barcelona ben diferent.
Segon. Es va arrasar pràcticament tota l’arquitectura fabril del Poblenou. Hi havia algunes joies, poques, però l’antiga Fàbrica de Gel i Farina Folch ho era. Les presses no haurien de ser excusa. Quan 100 anys abans es va reformar en profunditat l’actual barri gòtic, es van traslladar totxo a totxo edificis sencers. L’obertura de la Via Laietana va canviar una part de la ciutat. Els Jocs la van esborrar.
Notícies relacionadesTercer. Aviat està dit. L’anell elevat de les Glòries, el que en anglès podria anomenar-se una infraestructura bizarre. Era una rotonda elevada que no distribuïa el trànsit. Podia haver sigut un pont sense més ni més. És igual. Ja no hi és.
La gran novel·la ucrònica de Barcelona podria ser també una altra. Els anys 80 van ser molt durs per a la indústria d’Espanya, inclosa la de Barcelona, però sobretot per a la del País Basc. Cap ciutat basca va confiar el seu futur a uns Jocs. La seva recepta va ser reindustrialitzar-se. Avui té l’atur més baix i els salaris més alts d’Espanya. Barcelona, amb els Jocs, va aconseguir la seva meta de posar-se al mapa del món, però es pot dir que va fer aflorar l’arrelada vocació rendista de les classes més acomodades. Després d’apagar-se el peveter, una altra Barcelona era possible, però hi ha la que hi ha, l’abonada al turisme, i no hi ha la que va voler ser capital financera i no va poder, la que va voler tenir una indústria aeronàutica i es va estavellar, la que va posar en marxa un districte tecnològic i es va quedar a mitja llum. Diuen que el pla era convertir Barcelona en la Boston del Mediterrani. N’és més aviat la Venècia.
