De quan Don Juan Tenorio va salvar el Born

París també tenia el seu mercat del Born, Les Halles, que les autoritats van decidir demolir el 1971, un disbarat que, ¡glups!, va ressuscitar l’esperit sans-culotte dels parisencs. Abans de veure rodar els seus propis caps a un cistell, la zona va ser tancada perquè ningú pogués contemplar la destrucció de l’obra cabdal de l’arquitecte decimonònic Victor Baltard, el Josep Fontserè francès. D’aquells tumultuosos dies queda com a record l’audaç treball del fotògraf Jean-Claude Gautrand, que pujava a les teulades, saltava tanques i burlava els gendarmes (el van detenir dues vegades) per retratar aquell crim urbanístic. El conjunt de fotografies que va seleccionar per exposar té un títol deliciós, L’assasinat de Baltard. La cosa ve al cas perquè 1971 va ser precisament l’any que va tancar el Born, «el ventre de Barcelona», per parafrasejar el que Émile Zola va dir de Les Halles. Va poder córrer la mateixa sort.

José María de Porcioles, alcalde llavors, va proposar enderrocar aquella magnífica estructura de ferro per construir un pàrquing. Els veïns van protestar. El Born va seguir dret, però inert, llar de rates, com el costellam d’un dinosaure, fins que el novembre de 1976 va passar una cosa que ha caigut en l’oblit però que va ser, sense exagerar, apoteòsica. El pròxim 20-N se celebraran 40 anys del Don Juan Tenorio del Born, obra de teatre que es va representar una vegada i que, com deia el cartell, posava en escena 9 donjuanes i 15 ineses.

Va ser apoteòsic, primer si es rememora com s’acabava la representació. Pau Riba era Doña Inés en l’últim acte. Anava vestit de Gilda. Mario Gas era el director d’aquell fragment de la representació, perquè l’obra era coral. Enmig del Born estava a punt una grua de braç de la qual estava suspesa una gàbia. Pau Gilda Riba i Don Juan (no és fàcil precisar quina actriu representava aquest paper), ja cadàvers, havien de muntar a la gàbia i pujar així al cel, en aquest cas el sostre del Born. Abans havien de passar entre els milers de persones que abarrotaven el recinte. Molt amable, el nét de poetes (Carles i Clementina) recorda ara el que va passar. Se li va aparèixer Ocaña a mig passadís. No formava part de la troupe, però, ja se sap, el sevillà era el julivert de totes les festes de la ciutat, i aquesta no se la va perdre.

–Hombre Pau,

Cal suposar que per a Ocaña va ser una gran sorpresa veure Riba transvestit. Potser fins i tot es va fer una il·lusió.

–Calla, calla, que estic mort.

–Pero qué dises, hases muy buena cara.

Amb gestos, Riba li va assenyalar la gàbia i de què anava la cosa. Total, que aquell Tenorio va acabar amb un trio d’espectres a la gàbia. «Crec recordar que Ocaña perdia plomes o una cosa així».

La data no era poca cosa. El Tenorio del Born es va celebrar, amb atreviment, en el primer aniversari de la mort de Franco. Va ser una festa colossal i reivindicativa en un període d’interregnes, és a dir, que no era, com és obvi, una gentilesa del règim, però tampoc un avançament de l’arribada dels primers alcaldes i regidors de la democràcia, als quals, com que no hi ha res més fals que la memòria, els agrada a vegades explicar que ciutats com aquesta van passar del blanc i negre al color perquè ells es van arremangar, que van portar les noves places i les festes majors. La demostració que no va ser així és El Tenorio del Born. Allò va ser una iniciativa llibertària de l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle –recorda Juanjo Puigcorbé, un altre director del muntatge–, «va ser una quermes gloriosa» i, sobretot, «un moment germinal». El pla era fer caixa per posar en marxa altres projectes. Allà hi havia actors que després han donat vida a l’escena catalana. En l’acte que dirigia, Puigcorbé tenia, entre altres, Assumpta Serna i Sílvia Munt. La cosa pintava bé, però al carrer, per vici o costum, la policia carregava entre la multitud que s’amuntegava a la porta. Total, que per evitar mals majors, la majoria del públic va entrar sense pagar.

Poc després es va editar un llibret, amb il·lustracions de Mariscal i tot, que era una mena de making off d’aquella festa sense precedents. «El dediquem a tots els que van entrar sense pagar, esperant que aquesta vegada comprin el llibre», apareix a la pàgina de les dedicatòries. És un relat detallat dels preparatius de la sessió, amb moments molt còmics, com quan una delegació de l’entitat va decidir anar a explorar el Born, a veure com era el lloc. Van saltar la tanca. «L’estat de l’interior era depriment. L’espai, però, era extraordinari». Tot just treure aquesta conclusió van saltar la mateixa tanca un grup de xavals d’uns 12 anys. Amb molt mala pinta. Era la banda del Born, com la del Correa, però menys famosa. Després de l’ensurt, es van entendre bé. Els van assessorar.

Espai ciutadà

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Es recorden les jornades llibertàries de 1977 del parc Güell i la festa de Cap d’Any de 1976 al Poble Espanyol, una gresca autogestionària homèrica. El que interessa ara és el Born, i resulta que, segons com es miri, va ser un grup de més de 100 actors qui va evitar un assassinat com el de Les Halles. Després de la representació, la premsa va donar compte d’El Tenorio amb mesura, però en una segona onada d’articles van aparèixer els Oriol Bohigas, Enric Soria i altres a defensar amb nova empenta la recuperació del Born com a espai ciutadà.

Va costar, però va succeir. Aquella Barcelona d’interregnes, com una aspirina efervescent a l’aigua, però en pla bèstia, va tenir una vida curta. El 20-N hi haurà qui vagi al Born a protestar contra l’estàtua de Franco decapitat. El més apropiat (40 anys, xifra rodona) seria anar a recitar Zorrilla.