Sons que curen

En diuen «el nou ioga», «la nova meditació», el «nou massatge». Als Estats Units és tan habitual com anar a l’spa. Fa més d’un any que va passar de ser «aquella-cosa-que-fan-els-hippies» a una rutina de celebrities. Ja han vist practicar-ne Robert Downey Jr, Charlize Theron, fins i tot el baixista de Metallica. ¿Se l’imaginen a 20 decibels? (Una conversa estàndard ronda els 60).

«És com afinar un piano», compara la Mariona. «Afines el cos». La Marta assenteix al seu costat: «T’harmonitza». Així es diu aquest local: Sala Armónia. Fa un any i mig que duen a terme a Gràcia (també a Terrassa) sessions de banys de so. Tal com sona.

Terapeutes de so

Entres i et treus les sabates davant algun te fumejant. Fa olor de calma. El ritme cardíac trepitja l’embragatge i passa de cinquena a primera. Cinc kits de coixins i mantes de colors es despleguen sobre el terra tou. Podria passar per un estudi de ioga fins que mires en format panoràmic. Hi deu haver una cinquantena d’instruments, d’aquells que ve de gust tocar al veure’ls. Hi ha maraques de tota mena, un bastó de pluja, una sansa, campanes tibetanes, cortines de so, un monocord…

La Marta ofereix aigua. «La hidratació és important», apunta abans de començar la sessió. «L’aigua és un bon conductor del so», afegeix la Mariona. Tenen veu calmant de terapeuta. Totes dues ho són. I músiques.  La Mariona és pianista, canta en cors, fa shiatsu. La Marta toca la flauta travessera i fa acupuntura. «Som músiques, però aquí no es tracta de fer cap concert –diuen–, sinó d’aconseguir la vibració més pura per nodrir el teu cos». Avui exerceixen de terapeutes de so.

Han vingut cinc banyistes de secà. Prenen posicions al terra. La Marta i la Mariona es presenten. «Som terapeutes de Tama-Do», diu la Marta. Tama-Do és l’acadèmia que va fundar Fabien Mamen –explica–, un francès que va estudiar a principis dels 80 els efectes del so en el cos. ¿La seva conclusió? «Va veure que amb certs sons les cèl·lules fins i tot canviaven de color». «A partir d’allà, s’han anat creant teràpies de so –apunta la Mariona–. Aquest senyor va desenvolupar diverses tècniques. Una d’elles són els banys sonors». Banys sonors, concerts harmonitzants, hi ha qui en diu «guariment amb so». «No és una melodia el que estàs escoltant. Si hi ha algú que és sord, el benefici és el mateix. Et fa sentir bé».

«No heu de fer res», apunta la Marta abans de començar. «Només deixeu que el so penetri pels vostres porus». T’estires, et tapes amb la manta, obres les orelles. Silenci. Però no pas silenci de teatre, d’aquell en què se t’escapa la tos. No. Silenci del que s’escolta. «És curiós –diran després les terapeutes–. És bany sonor i a la vegada permets el silenci».

La Marta agafa un timbal; la Mariona, unes llavors. Van fent voltes al voltant del grup. Puum, puum. Silenci. Xiit, xiit, xiit. Silenci. No entens ben bé com, però el cos va passant al format spa. Sents un xut de relax, la mateixa sensació que quan et fan un massatge. «Delicades carícies sonores», compararà després una de les banyistes.

El poder de la natura

Ara sonen pedres i un filet d’aigua com de rierol. «La natura també té un gran poder curatiu», explicarà  la Marta després. «El so de l’aigua tonifica els ronyons», afegirà la Mariona. «Els tambors també tonifiquen el ronyó. I la seguretat, tenir els peus a la terra. Els sons de cordes ajuden a obrir el cor».

Els sons voregen entre els 20 i els 30 decibels. «Com més subtil, més penetra», justificaven les terapeutes al principi. Com una agulla, comparen, que travessa millor la pell com més fina és. «Menys és més», acostuma a dir la Marta.

Notícies relacionades

Aquesta noia provoca 'orgasmes cerebrals'

Banys per visitar amb la bufeta buida

«Ha sigut molt relaxant», diu l’Andreu així que aconsegueix incorporar-se una hora després. «Et dóna bastanta serenitat». Hi ha a qui li agafa per plorar, hi ha gent que fins i tot ronca. «Jo he sentit com si em desaparegués el cos», afegeix l’Anna. «T’alliberes», resumeix la Montse.

¿Què dirien als que no hi creuen? «Que ho provin –respon la Mariona–. La gent més escèptica és la que després és més defensora». «Hi ha unes connexions que no veus, però en realitat hi són», apunta la Marta. «¿Com pots explicar que algú tingui una tendinitis i de cop i volta li desaparegui perquè algú estigui tocant una campaneta?».