La xemeneia segueix al seu lloc

La xemeneia segueix al seu lloc. El mateix que ocupa des del 1902. Ferro forjat, pedra tallada i un monstre amb gira-sols per ulls. Una invitació a la fantasia que Josep Pascó va projectar a principis del segle XX per escalfar el menjador de la família de Ramon Casas. Així que la xemeneia primer va viure el modernisme del pintor, i després va veure desfilar, cap als 50, els millors vestits que es confeccionaven al país, els que sortien de les mans d’Asunción Bastida, una dels anomenats cinc grans de l’alta costura espanyola. Amb el temps va passar a ser la xemeneia de Vinçon (de fet, encara ho és en l’imaginari de la ciutat). La que tothom pujava a veure a la primera planta. La que apareixia envoltada de taules i cadires de factura moderna i firmes de prestigi. Perquè a Vinçon es tractava el disseny, per descomptat, però el millor disseny que mai va exhibir va ser el de Josep Pascó. Com deia, la xemeneia segueix al seu lloc. Però ara llueix, si es pot, millor que fa un segle. Neta i del tot restaurada. I com ella, el seu entorn.

La xemeneia és el must de la Casa Casas Carbó. Però no és l’únic que l’edifici té per admirar. Hi ha molt més. No en va és una finca protegida, tant l’exterior com l’interior. Això significa que no es toca res sense el permís i l’aprovació del Servei de Patrimoni. Si no, que l’hi preguntin a Evaristo Saenz-Chas, director d’imatge de Massimo Dutti i l’encarregat de supervisar l’exhaustiva (i impecable, tot sigui dit de passada) restauració que la firma ha portat a terme a l’edifici abans d’obrir el que és el seu últim local fins al moment. Una megabotiga de 2.800 metres quadrats, ecoeficient, tecnològicament avançada i, el millor de tot, ¡modernista! S’ha recuperat tot el que de l’original es podia recuperar. I tot, sota les directrius de Patrimoni, des de la reparació del terra de fusta de roure de la planta noble fins a les ferramentes de les finestres. També els arrimadors de ceràmica. I el terra de mosaic. A més del fantàstic cassetonat de l’escala que puja a la tercera planta. Tot, tot. Fins i tot el pati.

Patrimoni ha decidit i els de Massimo Dutti han obeït. Vegin si no: Saenz-Chas va encarregar a uns paisatgistes anglesos un projecte per al pati exterior, el mateix on Ramon Casas tenia el seu estudi. La proposta era magnífica però va ser rebutjada, massa orgànica i massa gaudiniana per a un espai que ni és del geni de Reus ni té les ondulacions de la Pedrera. Es va optar per una cosa més noucentista, com els grans testos de terracota que ara es poden apreciar mentre es gaudeix de la façana posterior de la Casa Milà o del mural que Casas va pintar a la veïna Casa Codina i que s’aprecia a través de la tribuna. Però l’exterior no és l’únic pati de l’edifici, ni la xemeneia l’únic que et deixa bocabadat. Hi ha per exemple l’entrada principal: sostre estucat, motllures de ceràmica amb filigranes, portes de ferro forjat i llums modernistes, a apart d’una imponent escala de marbre amb un fantàstic pati interior amagat. Abans es feia servir per entrar. Ara és la sortida d’emergència més bonica del món. Una sortida que a falta de poder-se utilitzar, es pot visualment disfrutar camí del que abans va ser  menjador i ara exhibeix, a més de la xemeneia, complements de dona i escultures d’art.

ELS PAPERS DE MARISCAL

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Sí. A Massimo Dutti hi ha moda, per descomptat, però també hi ha racons per a la creació plàstica. No en va, la finca sempre ha viscut connectada a l’art i al disseny. De manera que fins Nadal s’hi pot contemplar cinc escultures de Laurent Martin Lo. Després l’espai serà cedit a un altre artista. Quatre miniexposicions a l’any. També hi ha col·lecció permanent. La formada amb els trossos de paper de paret dissenyat per Mariscal  i que Saenz-Chas va poder recuperar després que tots els nostàlgics els arrambessin l’últim dia de vida de Vinçon. Estan emmarcats i esquitxen parets, vestidors o espais morts del local juntament amb alguns esbossos, també rescatats, d’Asunción Bastida. 

 «L’objectiu i el compromís de la restauració eren ser molt pulcres amb Patrimoni perquè es volia recuperar l’originalitat de l’espai de la millor manera», diu Saenz-Chas. Propòsit aconseguit. Amb nota.