La visita amb audioguia a la Casa de les Punxes costa dotze euros i mig. La de l’Alhambra, 14, però la fortalesa nassarita queda menys a mà si un es troba a l’estació de metro de Jaume I, astorat davant el cartell publicitari que hi ha a l’altre costat de les vies. Un drac amb panxa cervesera escup una llengua de foc sobre una de les torres de l’imponent edifici que Josep Puig i Cadafalch va aixecar a la confluència de l’avinguda de la Diagonal amb el carrer del Rosselló per encàrrec de Bartomeu Terradas. «Vine a descobrir la Casa de les Punxes». Això diu l’anunci. Toca rascar-se la butxaca.
Abans d’entrar-hi, és necessari exalçar la figura de Puig i Cadafalch. Va ser un home admirable. Com a arquitecte, indubtablement. És el responsable d’algunes de les millors postals d’aquesta ciutat: la Casa Amatller, la Fàbrica Casaramona, el Palau del Baró de Quadras, la Casa Macaya, en la qual esculpit en pedra en un capitell a l’entrada apareix el mateix Puig i Cadafalch enfilat en una bicicleta… El conjunt de la seva obra és tan extens que fins i tot el 2008 es va descobrir que en el que un dia va ser el càmping El Toro Bravo s’hi amagava una mica desfigurada la finca que una jove viuda, Pilar Moragues, li havia encarregat a l’arquitecte el 1917, quan allò era un paratge salvatge i ella va decidir passar el dol a cavall d’un corser al costat de la platja.
Després hi havia el Puig i Cadafalch polític, que mà a mà amb Enric Prat de la Riba va posar en marxa la Mancomunitat de Catalunya. Allò si que va ser un procés. Amb quatre canyes (vaja, amb quatre diputacions provincials) es van treure de la màniga un govern català sense permís de Madrid i es van posar mans a l’obra, a modernitzar la xarxa de comunicacions, a crear escoles i biblioteques, a portar la modernitat del telèfon a tots els pobles… Aquell home igual t’aixecava un edifici que et construïa un país. Hi ha qui sosté que a Jordi Pujol el consumeix que en els llibres d’història la seva tasca com a president quedi eclipsada pels seus tripijocs econòmics i els de la seva prole. Una tesi alternativa, que aquí queda al damunt de la taula perquè el debat mai és dolent, és que Pujol no ha sigut mai un Puig i Cadafalch, que això és el que el consumeix des d’abans que saltés l’escàndol.
LLEGENDA ENSUCRADA
Total, que amb aquesta reverencial admiració per l’autor de la Casa de les Punxes toca encaixar-se els auriculars de l’audioguia que van inclosos en els 12,5 euros de l’entrada i endinsar-se en les entranyes d’aquest Neuschwanstein de l’Eixample. ¡Ai!
Alexander Woollcot va ser un despietat crític teatral del Nova York d’entreguerres que, en una ocasió, va trinxar un espectacle de Broadway amb una única i lacerant frase: «Els decorats eren macos, però els actors es posaven al davant». A la Casa de les Punxes li passa al revés, que és pitjor. Les pantalles en les quals es projecta l’ensucrada llegenda de Sant Jordi i el drac, els jocs de miralls que multipliquen l’efecte de la pel·lícula i una successió de falses parets de guix impedeixen veure el que no s’havia vist mai, la Casa de les Punxes per dins.
El vídeo, projectat en diverses estances (les portes s’obren i tanquen al pas del visitant, com en una casa encantada de Disney) es mereixeria un Woollcott. La història és la clàssica. El rei prevaricador que evita que a la seva filla se la bvereni el drac perquè abans li entrega a la bèstia la resta de donzelles del regne, però quan només queda la princesa, amb un parell l’envia a una mort segura, de la qual s’escapa per la mà destra d’un cavaller a qui no li fa res acabar amb la vida d’una espècie en perill d’extinció. Bé, no ho compten així, però sense sucre aquesta és la cosa.
Notícies relacionadesDel que un dia van ser les habitacions de la Casa de les Punxes en donen fe els paviments de rajola hidràulica i no gaire cosa més. No sé, un moble d’època hauria fet el fet.
Però l’estupefacció màxima està al terrat. Es puja en un modern ascensor. A la viquipèdia, que a vegades és com una escopeta de fira i aquesta és una d’aquelles ocasions, s’afirma que és «un espai diàfan amb una superfície de més de 600 metres quadrats». No és veritat. Un conjunt de postissos desdibuixen el terrat original, un modernisticidi de data incerta i que diu molt d’aquesta ciutat. Una llàstima que l’Alhambra quedi tan lluny.
