El dia que va arribar Pepe

El 1982, la projecció de Querelle al Festival de Cine de Sant Sebastià va escandalitzar una part del públic, el bo i millor de la burgesia donostiarra, que va abandonar la sala al veure les primeres escenes d’homosexualitat explícita. El millor d’aquell succés, però, va ser que va donar peu a un afilat comentari escrit de Manuel Vázquez Montalbán (si la memòria no falla, perquè l’hemeroteca sí que ho fa), en què afirmava que aquells indignats espectadors eren «ignorants que no sabien qui era Fassbinder tot i tenir diners com per saber-ho». Aquesta immersió en els anys 80 ve al cas perquè va ser aquella dècada en la qual Pepe Rubianes va enlluernar amb una llum inèdita l’escena cultural barcelonina i perquè, un cop arribada ara l’hora de dedicar-li una placeta, no ha sigut possible decidir-ho per unanimitat. El PP se n’ha anat de la sala de projecció i hi ha votat en contra.

Dues obres de referència 

Dues obres de referència De Rubianes en canten excel·lèn-cies els amics (les viudes, s’autodenominen). També el seu públic recorda fragments complets dels seus espectacles i és capaç de recitar-los com un parenostre. A viudes i espectadors els va fer riure, en la intimitat d’un bar o al teatre, però aquesta ciutat no reserva un racó en el nomenclàtor als professionals de l’humor, Joan Capri, Jaume Perich, per citar-ne dos, sinó per un plus més que no s’ha de passar per alt.

Abans que el nom de Pepe Rubianes ocupés en solitari la marquesina de la Cúpula Venus o de la Sala Villarroel, ja havia sigut part del repartiment d’un parell d’obres inoblidables i de referència del teatre català, Antaviana, de Dagoll Dagom, i Operació Ubú, d’Els Joglars. Amb aquestes taules va estrenar en solitari Pay Pay el gener del 1983, i és un plaer rellegir ara la crítica que li va dedicar Joan de Sagarra, titulada premonitòriament Ha arribat Pepe Rubianes, en què destacava del xou que «no hi ha lluentons, ni barrets de copa, ni musiquetes, ni res que distregui o enganyi l’espectador: Pepe en té prou amb el seu diminut micro enganxat a la solapa. En té prou amb la veu, el cos. I la seva gràcia i encant, que en té i ho sap». Algun altre crític va ser despietat, miop, vista l’estrella que va néixer aquell dia. Sagarra la va encertar amb el diagnòstic, i això que, malgrat tot, hi va posar alguns peròs, per exemple la necessitat que algun director li marqués el ritme adequat i, sobretot, que baixés de l’escenari i es barregés amb els espectadors, que ja els tenia a la butxaca. Això segon no ho va fer mai, a menys que el consell sagarrià fos només metafòric. Si així era, ho va fer de forma sobrada els anys següents. 

Cops d’efecte

Notícies relacionades

Qui hi ha darrere de l’èxit nadalenc ‘Els llums de Sant Pau’

El botellot torna a Mandri el dia 25 amb les terrasses tancades a la tarda

Cops d’efecteNo es passejava entre les butaques com Ángel Pavlovsky, una altra estrella solitària del moment, capaç de grapejar els pits de les espectadores i que els acompanyants li riguessin la gràcia, però interactuava amb el públic amb la mirada, amb el riure, i amb un algun cop d’efecte teatral impagable, com aquell en què recitava una llarga llista de persones a les quals dedicava l’espectacle i, de cop, s’encallava, com en un inoportú oblit del guió. Més d’un creia que el lapsus era autèntic. Rubianes rebobinava mentalment la frase i mirava de tornar-la a recitar, però arribava al mateix punt i tornava a quedar-se en blanc. Llavors, quan la gent ja no sabia si riure, mirava a algun senyor del públic i se li encenia la llum. «Això, dedicat al puter…». I continuava.

Rubianes es mereix un espai al carrer de la ciutat per com va trencar motllos als 80 i entrats els 90, però també pel que va venir després, quan ja era un artista indiscutible. Arribada aquesta etapa de la vida, d’un artista, per exemple un cantant de rock, s’espera que pugi a escena i rememori els clàssics que el van fer cèlebre, perquè pocs compren l’entrada per l’últim disc. Rubianes era tot al contrari. D’ell s’esperava sempre alguna cosa nova. El que és digne d’admirar és que sempre responia a aquest repte.