Posa un avi a la teva vida

 La Vicenta té 103 anys. «Camí dels 104», puntualitza ella. «‘Ai, qui hi arribés’, em diuen». Té la mateixa mirada que la velleta de la pel·li de 'Titanic' –ulls blaus i espurnejants–, malgrat que ella només ha pujat una vegada a un vaixell de València a Barcelona. ¿El secret de la seva longevitat? «Que he estat treballant molt [netejava cases]. I menjant, encara que fos pa sol –afegeix–. I no m’agrada xafardejar». La Vicenta somriu agafant-te de l’avantbraç amb una mà ossuda però ferma. Aquí tots et parlen agafant-te del braç com només saben fer els avis. Com volent mostrar-te les seves experiències per contacte, a l’estil vident. En el seu cas: quatre fills, sis néts, i dos besnéts. «És una dona que ha tirat endavant la família ella sola. El marit era una mica tarambana». A la Vicenta li completa les frases el Robert, de 58 anys, com faria una parella de fet de manual. No ho són, aclareix ella. «És per ell. Perquè jo estic lliure», fa riallera. El Robert fa quatre anys que visita la Vicenta «ca-da-set-ma-na». Ja se’ls veu complicitat de família. Però tampoc ho són. Ell és un voluntari.

La Vicenta és només un 1 en els números que sacsegen consciències solidàries per Nadal. És una de les gairebé 1.300 persones grans a qui 1.500 voluntaris d’Amics de la Gent Gran ajuden a combatre la soledat.

La Vicenta i el Robert comparteixen taula en una sala de l’Hotel Alimara. Al guarda-roba, el paraigüer és ple de bastons i crosses. Han vingut 267 persones. La meitat té 85 anys de mitjana.

Ja és un clàssic d’aquestes dates: el Gran Dinar de Nadal dels Amics de la Gent Gran. Aquest és un dels 14 àpats solidaris que ha organitzat l’oenagé a Catalunya. En total: 600 persones grans a les quals acompanyen mig miler de voluntaris. Tots els acompanyants et repeteixen el mateix: «N’aprens més tu de l’experiència...»

Són paraules del Carlos (51 anys), que menja colze a colze amb la Roser (75), encara recuperant-se d’un ictus. Fa dos anys i mig que la visita. «No és que no tingui ningú [la Roser té dos fills], però, per circumstàncies de la vida –explica el Carlos–, la majoria del temps està sola». Li passa a la majoria d’aquests avis. Tenen família, però viuen fora o treballen tot el dia. «I jo vull que tinguin la seva vida», puntualitza la Roser. «A la nostra època ho havíem d’aguantar tot».

«Els fills tenen el dret a tenir la seva vida», insisteix des d’una altra taula l’Arnau, de 83 anys. Ell té vuit fills. «Tots estan pel món», apunta. «Tenen la seva dona, la seva vida, els seus problemes, que abans existien, però no tant com ara».

«Jo podria escriure un llibre», assegura el Rafael, aferrat al seu bastó fins i tot assegut. Era del seu avi, diu. «Té dos segles». ¿Que quin seria el títol de la seva biografia? «El tonto de Gràcia», diu rient. «Els homes som tontos», mou el cap amb resignació. És que va tenir a la seva quarta filla amb ¡60 anys!, deixa anar de cop. Llavors tenia una parella de vint i tants. El Rafael resumeix la seva vida sentimental sense pudor ni censures, com si estigués en un programa de Telecinco. Alguna de les seves confidències faria sortir els colors fins i tot a Jorge Javier Vázquez.

El dia dels innocents complirà 83 anys. Solia construir vaixells a escala, fer submarinisme, escalada, navegació, tir. Ara ell i el seu bastó viuen sols en un pis de 250 metres quadrats amb el piano de cua de la seva dona al saló. Va morir amb 50 anys. «Jo no sé estar sol», s’arronsa d’espatlles. Arrufa el nas si le esmentes la paraula residència. «Mentre pugui estar a casa…–diu–. Em fa pena la gent gran que està en una residència».

"ÉS ELL QUI M'AJUDA A MI", ASSEGURA UN VOLUNTARI

Notícies relacionades

¿Encara no teniu un parell d'ales a l'armari?

¿Cafè sol o amb gat?

El Rafael no ha vingut sol. Al costat seu hi ha l’Eduardo, veneçolà de 30 anys. En fa dos que visita el Rafael cada setmana. Va veure un cartell al metro, recorda. Mai vaig pensar que el pitjor de fer-se gran fos la soledat, posava. I ell va pensar: «Jo el que tinc és temps». Ha arribat a la mateixa conclusió que la resta de voluntaris: «Jo em pensava que estava ajudant algú, però ara me n’adono que és ell qui m’ajuda a mi».

Aquesta somrient sala de menjador té una cara B: segons les últimes dades de què disposa l’oenagé, més de 175.000 persones grans encara passaran soles el Nadal.