'Intocable' al Raval

A les 10.30 hores arriba puntual i l’ajuda a aixecar-se. Llavors el senyor Joan ja ha esmorzat. La Maria Teresa, la seva dona, li porta cada dia l’esmorzar al llit. Un cop dret, l’Otman l’acompanya a la dutxa, l’ajuda a arreglar-se, l’afaita amb delicadesa i li fa un massatge. «Després anem al saló, al nostre ritme, i decidim què fem. Un dia anem a un museu, un altre a la plaça de Catalunya a fer una volta, un altre a visitar el meu germà…», relata el senyor Joan. Al capdavall ell és qui decideix.

El senyor Joan és Joan Pairés, barceloní a punt de fer 79 anys; prejubilat de l’Olivetti i en cadira de rodes com a seqüela de les intervencions per una lesió medul·lar i un tumor cerebral. L’Otman és Otman Ajjan, marroquí de 28 que va arribar sol a Barcelona en fa 13, quan era gairebé un nen; assistent personal del senyor Joan des de fa vuit mesos. Veure’ls junts és pensar en Omar Sy i François Cluzet a la supertaquillera 'Intocable'; a Barcelona en lloc de París.

L’Otman va acabar a casa d’aquest matrimoni del Clot recomanat pel Mohammad, el seu anterior assistent. «Va trobar una feina a jornada completa com a conserge en un hotel i ens va deixar. Estàvem encantats amb ell. Era un encant. Ens va fer molta pena que se n’anés, però ho vam entendre; té família i era una feina millor, més hores», explica la Maria Teresa Solé, que dedicava les 24 hores del dia a cuidar el seu marit fins que va arribar el Mohammad, primer, i l’Otman, després. Només té bones paraules per a tots dos. A ella també li van canviar la vida. «Mira, el Moha [per a ells és el Moha] és aquest», assenyala amb afecte en una de les moltes fotografies penjades a la càlida sala de teràpia ocupacional del vell Hospital de Sant Pau, on es van conèixer.

Aquesta història va de conquista d’autonomia. Cosa que han fet tots tres: l’Otman, el Joan i la Maria Teresa. Yolanda Calle, terapeuta ocupacional de l’hospital i voluntària del Casal dels Infants del Raval, és l’artífex del miracle, que no és un cas aïllat: 110 nois del Casal han fet pràctiques d’assistent personal al centre on treballa i, com l’Otman o el Mohammad, 40, a l’acabar-les, han firmat un contracte.

La Yolanda no parla de miracle sinó de màgia. I no es refereix a unicorns grocs, sinó a persones que han viscut en la seva pell el costat més hostil de la vida. Aquesta història va també de pell. D’uns als quals se’ls ha negat tot per tenir-la fosca, i d’altres que d’un dia per l’altre han deixat de sentir-la. «Per un costat sentia les històries de vida de les persones amb diversitat funcional que arribaven a la teràpia, i, per l’altre, les dels nois del Casal, i em vaig adonar que tots dos necessitaven el mateix, recuperar l’autonomia després d’una situació traumàtica; que podien ajudar-se a fer-ho mútuament», diu la dolça terapeuta més amb el cor que amb la boca.

Els nois en qui pensava la Yolanda són els usuaris del Servei de Transició a l’Autonomia per a Joves sense Llar, que persegueix «fomentar l’autonomia personal de xavals de 18 a 21 anys sense xarxa social de suport i en situació d’alta vulnerabilitat derivada de la falta de vivenda estable», precisa Juan Manuel Martín, director del Casal dels Infants Besòs-la Mina. Un servei que va néixer per donar resposta a extutelats per la DGAIA, però que s’ha ampliat a altres «nois i noies», també «en situació de carrer». «També hi ha noies que estan al carrer. Potser no es veuen tant com els nois perquè tenen dinàmiques diferents. A vegades sí que tenen un sostre, però a quin preu», prossegueix el director del Casal en referència a casos d’explotació sexual.

«La clau de l’èxit del projecte –segueix el relat Martín– no és que aquests nois trobin feina, sinó que es connectin a la societat». Reconnectar-se al món, just el que necessiten les persones a les quals, després de patir un accident, lesió o ictus, els canvia la vida per sempre.

APODERAMENT

La terapeuta té molt clar el camí cap al titànic objectiu: l’apoderament. «El primer dia els nois entren a l’hospital capcots. Creient-se gairebé indignes d’un lloc com aquest; però és posar-se la bata i els canvia la cara. ¡I ja no et dic al penjar-se la identificació de treballador!», prossegueix la Yolanda, que insisteix en la màgia del vincle que es genera entre els nois i els pacients.

«El més important aquí és el que els uneix, no el que els separa. El contacte. Les mirades», assenyala la professional, la proposta de la qual va arribar al Casal en un moment de crisi en què acabaven de canviar els criteris del PIRMI i aquests joves es trobaven en una situació encara més vulnerable.

Fugien de la figura del cuidador, molt lligada a treballar en negre. «La diferència entre el cuidador i l’assistent personal, a més, és la responsabilitat. El cuidador pren les decisions; amb l’assistent, en canvi, la responsabilitat recau en l’assistit. Era important que l’assistit prengués les seves pròpies decisions», argumenta la Yolanda. «A més, no podíem posar tanta responsabilitat en els joves de cop», afegeix Hammid Benhammou, responsable del projecte al Casal.

SELECCIÓ

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Res és tan senzill, òbviament. «No tots els nois d’aquest perfil amb qui treballem poden fer les pràctiques aquí. Primer fem una selecció per a la formació. Només alguns la passen. Després de la formació, només alguns arriben a venir a fer les pràctiques, i d’aquests, no tots acaben trobant feina; però el més important és el procés», conclou Martín.

En el procés per a la recuperació de l’autonomia del Joan un dels seus reptes era tornar a poder utilitzar l’ordinador. Ho ha fet gràcies a l’Otman. «L’ajudo amb l’ordinador, i amb el mòbil», apunta el jove amb un somriure tímid.