Casaments de cinc minuts

Juraries que t’has colat en el casament de la filla de Los Soprano. Hi ha un detector de metalls a l’entrada pel qual van passant homes encorbatats, dones amb barret, fins i tot el ram de la núvia. Ningú xiula. Així que sembla que és impossible també aquí casar-se amb nervis d’acer.

És divendres, 11.30 del matí. 15 parelles esperen torn per dir «sí, vull» com qui espera per renovar-se el DNI: paciència resignada i nervis per si et demanen un paper inesperat. ¿Primera impressió? Que algú s’ha confós de lloc. Hi ha nuvis amb corbatí, amb vestit i corbata, amb camisa de quadros, amb vambes. Hi ha núvies de blanc, de negre, estampades, amb texans. Moltes vénen amb ram, tot i que alguna s’ha casat fins i tot amb un bròquil. Sembla la pel·lícula Quatre bodes i un funeral concentrada en una mateixa habitació.

És la sala d’espera del Registre Civil número 1 de Barcelona. Aquí es tramiten matrimonis a velocitat de fórmula 1. Cinc minuts per casament. Hi entres, «hola», «hola», t’asseus i el lletrat llegeix tres articles del Codi Civil. «Els cònjuges s’han de respectar», «estan obligats a viure junts, guardar-se fidelitat», «hauran de compartir les responsabilitats domèstiques» (sí, és obligació conjugal des del 2005). I ja. «Pepeta, ¿vols contraure matrimoni?». «Sí». «Pepet, ¿vols contraure matrimoni?». «Sí». «Us declaro casats, enhorabona».

Hi ha casaments exprés els dilluns, dijous i divendres. Uns 50 per setmana. La llista d’espera per casar-se és de cinc mesos. «No crec que ho facin per laïcisme, sinó per practicitat», opina el lletrat Francisco Javier Ibáñez, que és qui casa avui. «La gent acostuma a ser clàssica», diu, malgrat que tot seguit recorda casaments que semblen trets d’un gag dels Monty Python: amb vestits de superheroi i màscares dels Roper.

Una curiositat legal: encara es publiquen edictes. Si un dels nuvis ha estat empadronat els dos últims anys en un municipi de menys de 25.000 habitants –explica el lletrat, es publica un edicte en què s’anuncia el casament durant 15 dies. Per si els veïns desvelen algun «impediment».

Avui hi ha 15 casaments. Tres fotògrafs ronden pels voltants a la caça de clients. «Abans n’hi havia 10», diu  el Luis amb la càmera al coll. «Abans dels mòbils». Bona part dels convidats d’avui són anglesos. Ha vingut un autobús de Londres. Trenta-cinc testimonis en total quan no solen passar de cinc. La núvia posa els ulls en blanc quan s’assabenta que a sobre ha vingut el diari. ¡¿Què?! Ella es volia casar d’incògnit, repeteix com un mantra. Aquests microcasaments –en dóna fe– també se’n van de les mans. «Al final acabaré plorant».

«El lloc podria ser més bonic», diu el José. «Però ja hem celebrat el casament». El José i la Lía es casen amb sis mesos de retard. «L’hi vaig demanar al febrer i la festa la vam fer al maig», recorda ell. «Però ens van anar  faltant papers –afegeix la Lía–. Error nostre». ¿Nerviosos? «Una mica», respon la filla d’ella, de 10 anys. ¿Aquí la núvia també s’aprima abans del casament? «Tant de bo», riu la Lía.

Un nen juga amb uns nuvis format clic de Playmobil. És el Victor, el fill de la María Rosa i el Jorge. «Vam triar de casar-nos pel civil al ser el més reduït possible i el menys faranduler», es justifiquen. «Tampoc volíem que ens casessin capellans ni polítics». La tornada dels nuvis que vénen vestits com qualsevol altre dia: «És un tràmit». L’Elisabeth i el Rubén també tenen fills. Dos, i ni tan sols els han portat. «Són cinc minuts el que estàs a dins». Un casori, afegeixen, surt car. «A una amiga li ha costat 30.000 euros», expliquen. «És l’entrada d’un pis».

L’única de blanc

Notícies relacionades

Posa un avi a la teva vida

El fantasma que es va apuntar a LinkedIn

La Cecilia és l’única núvia que va vestida de blanc. «Ho volia fer tradicional». És de Bolívia. Allà es van casar ella i el David per l’església. Aquí ho faran pel civil. Ni tan sols repeteix vestit de núvia. «Tinc pensat casar-me només una vegada».

La sala es buida en una hora i mitja. Hi queda un rastre de coloms que es dediquen a picotejar arròs a la porta i uns metres més enllà, camí de la basílica de la Mercè. «La majoria dels que es casen allà vénen a fer-se fotos aquí», deixa anar indignada l’Esperanza, la voluntària que és a l’entrada. «Si et cases fora de Déu –raona–, que la foto sigui fora de la casa de Déu». ¿Però quins nuvis renuncien a un àlbum de casament com Déu mana?