Sant Antoni: obre el mercat, se'n van els veïns

Aquest article es podria haver titulat d’una altra manera. Coses que passen a Sant Antoni. Coses rares immobiliàries, per descomptat. Aquesta n’és una, d’aperitiu. Sona el telèfon. L’Araceli, veïna i propietària del pis on viu, despenja l’aparell. El més habitual fins fa ben poc era que en ocasions així fos una empresa de telefonia, o d’enquestes, o una trucada d’un trampós suposat premi. "Bon dia, ¿vol vendre’s el seu pis?" L’Araceli respon: "No". "¿Però ens deixaria que el veiéssim?" Les immobiliàries radiografien els barris més atractius de la ciutat. L’Araceli no ven, però una visita a l’immoble permetria radiografiar millor la finca, en la qual potser hi viu algú gran, susceptible de morir-se ben aviat, vaja, un possible bon negoci en un barri que està de moda des de fa un parell d’anys (tot va començar, no se sap gaire bé com, al carrer del Parlament i els seus bars hipsters), però que aquest 2017, amb l’obertura del mercat de Sant Antoni, pot fer un salt de conseqüències gentrificadores impredictibles.

La data de la inauguració del nou Sant Antoni, en obres des del 2009, encara és incerta. Serà durant la segona meitat del 2017 i serà tot un esdeveniment, perquè és l’obra arquitectònica més important d’Antoni Rovira i Trias, un edifici magnífic. Pel barri ja corre el rum-rum que fins i tot hi tindrà parada el Bus Turístic. Simptomàtic. Aquest és un barri que s’ha posat de moda sense tenir una Sagrada Família, un Born, una Pedrera o una rambla ni platges com el Poblenou. El mercat serà el seu monument.

¿Com afectarà això els veïns? Ja ho ha començat a fer.

Elisabet Andreu n’és un exemple. Va néixer a Sant Antoni i, pels preus del lloguer, se n’ha hagut d’anar a les Corts. Ningú ho diria fa pocs anys, però les Corts és menys hostil immobiliàriament que Sant Antoni.

La qüestió és que el mes de maig passat Andreu va ser mare. Al contracte de lloguer del pis li quedava menys d’un any quan va donar a llum el seu fill. Va sondejar el propietari de l’immoble, perquè fer obres a casa per condicionar l’habitació del nadó no tenia sentit si s’acostava una pujada de la renda inassumible. Va fer bé. Va començar a mirar altres pisos. Res per sota dels 850 euros. Potser millor comprar. Llavors va descobrir una altra d’aquelles coses que passen a Sant Antoni. "Trucava i la primera cosa que em preguntaven era si era per anar-hi a viure o per invertir, ja que si era per viure, pel preu no tenia ventilació i era fosc". Total que Andreu ha deixat enrere el barri de tota la seva vida, però també un barri que ja no reconeixia de tants bars, restaurants, turisme, brutícia…

Pis amb llicència turística, 46 metres quadrats, 299.000 euros. Loft amb gran terrassa, 42 metres quadrats, 278.000 euros. Finca règia, 100 metres quadrats, 425.000 euros. Són alguns números del DNI immobiliari de Sant Antoni. És un barri on hi ha qui compra per viure-hi, però molts ho fan per invertir. Així ho explica un portaveu d’Engel & Völkers, temps enrere una empresa que només comerciava amb vivendes de luxe en zones exclusives, però que ara ha ampliat les seves fronteres. A Sant Antoni reparteixen publicitat, com altres agències, però la seva lectura resulta interessant, no tan sols pel ganxo inicial, gairebé de psicologia inversa ("No vengui casa seva", diu en grans caràcters, i amb un asterisc aclareix després amb lletra petita que no ho faci "per menys del preu que puguem aconseguir-li"), sinó el que explica al revers de la pàgina. Ofereixen a qui vulgui vendre "una xarxa única d’innombrables compradors potencials", tant d’Espanya com de l’estranger. Sant Antoni cotitza en el mercat immobiliari internacional.

CADENA TRÒFICA IMMOBILIÀRIA

El resultat d’aquesta transformació del barri és una cosa que un zoòleg podria qualificar com la cadena tròfica immobiliària, en què, és clar, els propietaris de les finques són els carnívors i els que viuen de lloguer, els herbívors. El que passa és que sembla que s’ha trencat l’equilibri en l’ecosistema d’aquest barri.

Així com Elisabet Andreu, mare recent, ja se n’ha anat, la Clara, mare de dos nens de 5 i 10 anys, creu que ho haurà de fer. El seu cas és, segons com es miri, pitjor. Els fills estan escolaritzats a prop. Van a peu al col·le, cosa que se suposa ideal. La seva parella treballa en el sector de la biomedicina. Ella és professora de secundària. Dos sous així no haurien d’impedir viure a Sant Antoni, sobretot perquè el seu actual pis no està al rovell més hipster del barri, però la taca d’oli creix, i encara ho farà més quan obri el mercat. Almenys així ho preveu la Clara. La seva impressió és que hi ha una bombolla dels lloguers. "Les rendes que es reclamen se les poden permetre famílies que ja viuen en zones millors que aquesta". El barri està de moda, pels gastrobars i altres establiments de noms pomposos, però això està bé per anar-hi a menjar, no a viure.

"A Berlín, els contractes de lloguer són de 10 anys, no com aquí, només de tres, hi ha a més límits a les pujades de l’arrendament quan finalitza el contracte, i fins i tot es publiquen barems oficials del preu recomanat segons el barri. Però reclames això aquí i et diuen que ets comunista, que no respectes les lleis del mercat". El que explica la Clara ha passat. Els agents de la propietat immobiliària semblen els portadors de l’estendard del lliure mercat quan hi ha una batalla d’arguments en públic sobre aquesta qüestió. "Si l’única llei vàlida fos la de l’oferta i la demanda, les línies de busos interurbans deficitàries no existirien", afegeix la Clara.

Notícies relacionades

Esperant el gran negoci

La bombolla de preus en el lloguer arriba a les grans ciutats

Els casos fins aquí exposats no són únics i singulars. Són prototípics. Fa un mes, veïns inquiets de Sant Antoni pel que veuen al seu voltant van decidir donar un nou impuls a una plataforma que ja havia sigut constituïda fa dos anys. Es va batejar com a Fem Sant Antoni. Cadascú va explicar la seva experiència personal. A vegades és fàcil equivocar-se en les percepcions, però per les formes, el llenguatge, la manera de vestir i altres detalls eren gent de nivell cultural mitjà i alt i, probablement, del que queda de la magre classe mitjana.

Aquella va ser una bona ocasió per posar el termòmetre al que està passant i, de passada, descobrir, ara sí, casos sorprenents, com el de víctimes de la gentrificació de Ciutat Vella que van anar a Sant Antoni buscant ambient de barri. Sembla d’acudit. Dues vegades en la mateixa pedra. Això li va passar, per exemple, a Javier Seixas. "Vaig viure al costat de la plaça de Sant Miquel entre el 2011 i el 2013". Va ser testimoni, doncs, de l’aterratge d’Airbnb. També de fenòmens reveladors. "El primer any, l’allau de turistes començava a arribar al maig. Al següent, a l’abril". La temporada d’incomoditats era cada vegada més llarga. Va decidir traslladar-se a Sant Antoni. El seu exapartament de Ciutat Vella és ara un pis turístic. El que passa és que, de sobte, té un inquietant déjà vu. El que viu ara a Sant Antoni li resulta familiar. Quan expiri el contracte de lloguer actual, se n’anirà. A Xile, creu. Si es quedés, l’increment previst del lloger seria d’un 50%. Això serà més o menys quan s’inauguri el mercat. El que vindrà després és impredictible.