Sant Antoni, un barri camaleònic

La reforma de l’històric mercat de Sant Antoni és una ona expansiva per al barri, com també les obres de continuació de la línia 2 del metro, que preveu construir fins a 21 estacions més, per connectar, a partir del 2020, cap al sud amb la Zona Franca i l’aeroport del Prat. És l’enclavament barceloní que ha mudat més el seu teixit comercial aquests últims anys, i s’ha transformat en un confit turístic per la seva variada oferta gastronòmica i per la combinació de locals de disseny que conviuen al costat de cellers, restaurants i botigues amb solera que encara aconsegueixen sobreviure a l’augment del preu dels lloguers.

A això s’hi afegeix la remodelació de l’avinguda del Paral·lel, la seva artèria principal, que fa cinc anys va ser l’escollida per Ferran i Albert Adrià per obrir-hi Tickets, a la cruïlla amb el carrer de Tamarit. Els prestigiosos xefs, animats per l’èxit d’aquest restaurant amb estrella Michelin, van continuar apostant pel barri amb Niño Viejo, inspirat en la moderna cuina mexicana, Hoja Santa i la Bodega 1900, i ben aviat inauguraran l’ambiciós Enigma al carrer de Sepúlveda. Aquests nius gastronòmics amb el segell Adrià han impulsat molts emprenedors a invertir a Sant Antoni, sobretot al carrer del Parlament, tot un fenomen culinari que atrau viatgers i veïns d’altres barris.

Si les guies turístiques abans recomanaven especialment el Born, Gràcia i el Raval com els llocs més distingits per passejar per Barcelona, ara aconsellen els carrers de Sant Antoni, especialment per als hipsters, que sempre busquen les tendències més modernes. I just aquest ha sigut l’efecte papallona que ha acabat malmetent la vida veïnal d’un barri en què els lloguers han pujat vertiginosament.

ERA COM UN POBLE / Marta Gracia (Barcelona, 1948), ja jubilada, fa 25 anys que viu a Sant Antoni, però ja no pot més. «M’acabo de vendre el pis, que no té ascensor. No he trigat gens, de seguida me l’han comprat. Me’n vaig a viure a Torredembarra (Tarragonès). No m’agrada com està canviant el barri. Massa moviment i cada vegada més car. Fa pocs anys era com un poble. Coneixies els veïns, t’aturaves a parlar pel carrer. Avui només em creuo amb turistes o xinesos, que són els que tenen més locals», explica Gracia, que durant anys va treballar de secretària administrativa en un col·legi.

El que li agrada més de Sant Antoni és que, «de miracle», encara perduren locals com la Bodega d’en Rafel, del carrer de Manso, que mantenen l’esperit d’abans. «Ens hi reunim un grup d’amics a fer un vermut», explica Gracia sota la pissarra que anuncia les tapes tradicionals del lloc.

Des de gildes fins a seitons, cargols, bombes, patates d’Olot o peus de porc. Rafel Jordana n’és el propietari. «Durant anys hem funcionat pel boca a orella, però ara també per internet. Benvingut sigui el turisme i tots els erasmus que busquen la Barcelona autèntica», clama Jordana, que va assumir el local quan va morir el seu sogre, que el regentava des dels anys 60. «Hi ha bona harmonia. No és un bar a l’ús. Hi ha veïns i estrangers. L’important és que tornen», considera. I lamenta que la pressió de les immobiliàries és molt forta. «No sé si tots els que quedem podrem aguantar tot això».

Xavier Correcher és un pensionista que ha treballat mitja vida a Transports Metropolitans de Barcelona. «El que està passant a Sant Antoni és increïble. Quan obri el mercat ja no quedarà ningú del barri. El Rincón de Galícia del carrer de Manso ja està en traspàs. Perdem el millor garró i la millor escudella de tot Barcelona», assegura.

Casa Gallofré farà 103 anys el mes de gener. Quatre generacions de la mateixa família han regentat aquesta botiga de gèneres de punt especialitzada en teixits de llana, cotó i fil. Conserva la decoració original de l’any 1914 amb el taulell de fusta i marbre, les prestatgeries i les rajoles modernistes. Rosa Maria Gallofré mostra un banyador masculí amb pantalons per sobre del genoll i tirants de fa cent anys, que treu del magatzem. «El local és de lloguer. !No sé quantes botigues hem pagat en un segle! Des del 2006, la botiga és a l’uci. La gent jove compra diferent, ja no valora la qualitat d’una bona samarreta o d’un bon mitjó. Els nostres clients són persones grans, i cada vegada en queden menys al barri», assenyala.

Ricard Torradas és la tercera generació que administra la llibreria papereria Torradas en una cantonada de Borrell. «El comerç de proximitat viu del mercat, i ja fa vuit anys que convivim amb les obres. En poc temps han tancat diversos comerços de tota la vida, entre aquests Foto Rondas, Lámparas Estel i Plàstics Rafel. És la gota malaia. Cada setmana obre un restaurant», diu. Just al costat del clàssic El pa i trago, a Parlament, hi ha un nou local en obres. Des de la vorera ja es veu una barra i uns tamborets folrats de plàstic. És el signe dels temps d’un carrer en el qual hi ha més bars de tapes que forns.

Notícies relacionades

Sant Antoni: obre el mercat, se'n van els veïns

Esperant el gran negoci

L’excepció és l’orxateria i la torroneria Sirvent. Encarna Ramos, empleada de fa anys, explica que l’empresa va obrir el 1920. «La botiga de Parlament es va inaugurar més tard, el 1943. Hem passat de ser un carrer de comerç familiar i tradicional a ser l’epicentre de l’oci gastronòmic», compara.

Manuela Caruso és alemanya d’origen italià. Passejava pel barri i va descobrir una vella perruqueria amb una meravellosa façana de rajoles. «Feia 30 anys que estava tancada, quan es va posar de lloguer hi vaig poder entrar, me’n vaig enamorar i me la vaig quedar». Ara és una coqueta pastisseria que es diu Zuckerhaus, però manté el rètol i la decoració exterior original. «Per a mi és un canvi positiu que Barcelona tingui vida més enllà del centre».