El sabatotge més aplaudit de la història de la ciutat

La casualitat també es va posar de la seva part. El diumenge 9 de gener del 1977, dia que el diumenge anterior l’assemblea veïnal va fixar per entrar a la planta asfàltica, hi havia també convocada una protesta a Roquetes. «A baix». Els desnivells del barri fan que sempre hi hagi un a dalt i un a baix. Eren pares de l’escola Benjamí que demanaven un edifici en condicions per al col·legi dels seus fills. Quan la policia va arribar a Nou Barris no tenia ni idea d’on era la fàbrica asfàltica. 

L’enclavament on s’aixecava la fàbrica era, fa 40 anys, un lloc encara més recòndit. Van preguntar a l’arribar-hi on hi havia una protesta (per reprimir) i els van dirigir (es presumeix que sense maldat) a baix. Així que, a dalt, on s’estava sabotejant una fàbrica en actiu per obrir-la al barri, la policia no hi va fer acte de presència.

Que aquell diumenge hi hagués una altra manifestació a pocs metres no era gens extraordinari. «Van ser anys molt actius, cada cap de setmana hi havia històries», recorda Aurora Álvarez, una de les fundadors de l’Ateneu Popular Nou Barris, que encara hi segueix implicada. A l’assemblea prèvia a l’entrada –sempre en diumenge, perquè eren, i són, barris obrers i entre setmana era impossible–, el debat va ser si destrossar la planta o inutilitzar-la. Va guanyar la segona opció: el sabotatge. En una assemblea de treballadors va ser fàcil trobar persones que coneixien quines palanques feia falta tocar per posar l’espai en fora de joc.

Temps i lloc

«¿Què passaria si passés ara; que un grup de veïns entressin en una fàbrica en actiu, la sabotegessin i l’okupessin?», es pregunta Judit Font, coordinadora del projecte. «¿Què hauria passat si en lloc de ser a Nou Barris, l’okupació s’hagués produït al centre?», es qüestiona Borja Lozano, treballador del centre. Aquestes preguntes se les plantegen avui membres de l’Ateneu i activistes del districte i de la ciutat, i planaran sobre les activitats programades tot l’any per celebrar l’aniversari. Però la qüestió és que va passar a Nou Barris i va passar el 1977. I un grup de veïns de Roquetes van entrar en una planta asfàltica, la van sabotejar i la van omplir de malabars, trapezis i xanques.

Batalles

Notícies relacionades

L'Ateneu Popular de Nou Barris celebra 40 anys de cabreig i circ

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

 «El consistori de llavors va calcular els danys en cinc milions de pessetes. L’alcalde Socias Humbert va trucar a l’associació per dir-los-ho. Vam contestar que ni pensàvem pagar, ni anà’ns-en. Que volíem l’espai per a la cultura. I ens van deixar fer», recorda l’activista. Els van deixar fer tant que el primer conveni entre l’ajuntament –amo dels terrenys– i el col·lectiu no es va firmar fins al 1989.

Després de la firma –i en paral·lel–, altres batalles amb l’administració. Una de les més dures va ser la seva oposició a ser centre cívic, com volia l’ajuntament. El seu nom, Ateneu Popular Nou Barris, diu molt de la seva essència. «No és Ateneu Popular de Nou Barris, sinó Ateneu Popular Nou Barris. Nou Barris és el nom», subratlla Álvarez. Nou Barris és un orgull. Un punt d’inflexió en la història de l’equipament van ser les obres fetes entre els anys 1991 i 1994, que van convertir el teatre en un espai de referència. Un dels millors de la ciutat. A Nou Barris.