La mala vida dels músics a Barcelona

Quan es vol sondejar el panorama musical d'una ciutat es pregunta a promotors, sales, bars, periodistes i fins i tot a polítics. Però, ¿i els músics? La salut musical d'una ciutat també es mesura per la salut dels seus músics. I si preguntem als que intenten sobreviure tocant pels petits locals de Barcelona, les seves respostes dibuixen un panorama dramàtic. La norma és treballar sense contracte, cobrar en negre i, per descomptat, cada vegada menys diners.

Aquest diari ha convocat una desena de músics per conèixer la seva situació. La selecció ha volgut ser com més variada millor. Raynald Colom fa 27 anys que està en actiu, mentre que el violoncel·lista Miquel Felip, de 22 anys, encara estudia al conservatori del Liceu. Hi ha músics de salsa i de jazz, de rumba i de cançó llatinoamericana. Alguns es busquen la vida al circuit de petits locals de Barcelona. Altres fa anys que van intuir que si es volen guanyar la vida tocant, el millor que poden fer és buscar concerts a l'estranger. 

LA BAULA MÉS FEBLE

El músic és la baula més feble del precari circuit de bars. És un altre perfil de sensepapers, menystingut per tota mena d'empresaris que perpetuen una relació laboral sempre desfavorable. Tots col·leccionen anècdotes sobre el deteriorament del seu ofici. A Juliette Robles, la més principiant, li van rampinyar 50 dels 150 euros pactats en un local de Gràcia. Víctor del Río ha hagut de reparar la instal·lació elèctrica d'un bar per poder actuar. Pablo Svartzman, amb més de dues dècades d'experiència, aporta la visió històrica: "El 1998 jo tocava cada cap de setmana al Harlem Jazz Club. Ens pagaven 12.000 pessetes i cobraven l'entrada a 500. Deu anys després, vaig tocar per 40 euros i cobraven l'entrada a sis. No soc l'únic músic que ha deixat d'anar-hi a tocar", assegura. 

L'aposta de l'ajuntament pel teixit de petits locals de música en viuteixit de petits locals hauria pogut millorar les condicions dels músics que van de l'un a l'altre, però la realitat és una altra. Cap dels músics preguntats ha notat canvis. Només Juliette Robles percep que hi ha més espais per cantar, "però el tracte referent a la valoració i el cobrament de la seva feina és el mateix". Oriol Roca i Raynald Colom s'abstenen: fan el 80% de concerts a fora d'Espanya. "Amb Tromboranga toco més a Miami que aquí", afegeix Albert Costa.

EL PALET 

En bars com el Gipsy Lou, els músics cobren en funció de la beguda que es ven durant el concert. Els cambrers marquen un palet cada vegada que serveixen una cervesa, després sumen tots els palets i paguen 50 cèntims o un euro per unitat al grup. Com més músics tingui la banda, menys tocarà a repartir. Els músics mai poden saber quant ha ingressat el bar aquella nit i sempre s'exposen que algun cambrer oblidi marcar algun palet.

Encara que no ho sembli, és un tracte bastant raonable si no actues amb un octet, si bé el control de l'aforament fa que ara entri menys gent al bar i que es faci menys caixa. Als centres cívics les condicions són sempre més avantatjoses, però a Juana Gaitán l'han volgut fer tocar sense cobrar un euro fins i tot al consolat de la seva Colòmbia natal. Manel Cabello n'ha vist de tots colors des que amb Trimelón de Naranjus va arribar a tocar a canvi d'un pollastre rostit. I al circuit llatí també s'escatima. Les estrelles d'ultramar viatgen sense banda i requereixen músics locals que es fitxen a través d'una xarxa d'intermediaris que van restant comissions. Al final, el músic cobra 130 euros per quatre assajos i una sessió molt de matinada, desvela Costa. 

Una altra fórmula per remunerar el músic és la taquilla inversa. "Mori el que la va inventar", exclama Cabello. Per Robles, aquest mètode reafirma que "no es valora la nostra feina. Ja no accepto aquesta mena de tracte", explica. Gaitán no l'ha acceptat mai. Un dia Sandra Bustamante va guanyar 17 euros a El Coleccionista. "Hi devia haver unes 70 persones al bar, va quedar gent fora i cobraven la birra a 3,50 euros", informa. La 'jam session', diuen, és un altre invent endimoniat. "Un bar contracta tres músics, els paga 50 euros a cadascun, aquests porten els seus col·legues i el bar té música sis hores", explica Costa. "I no para de vendre cerveses als col·legues, que esperen el seu torn per poder tocar", afegeix Roca.

Bustamante ha sigut cambrera i reconeix que "els bars tenen moltes despeses". Colom també és comprensiu amb un sector "assetjat amb multes i normatives. Amb l'ordenança de civisme i la persecució del soroll, molts han tancat i els que queden se n'aprofiten i paguen menys", contextualitza. El trompetista recorda que "tot va començar amb Joan Clos" i que la professió real de l'exalcalde "és anestesista; amb això està tot dit", diu fent broma. Però Felip no accepta excuses: "Un local és una empresa i vol fer pasta. Una altra cosa és que l'amo vingui amb cara de simpatia, però et contracta per guanyar pasta".

LES FACTURES INVISIBLES

En realitat, un altre problema crucial és que gairebé sempre es cobra en negre. El 2016 Roca només va firmar dos contractes: en un cicle de la SGAE i en un altre per a l'Associació de Músics de Jazz. Schvarzman no va veure ni un contracte laboral i només un de mercantil l'any passat. A Gaitán, en nou anys només li han fet factura en centres cívics o concerts d'ajuntaments. "Els ajuntaments paguen millor i demanen factura, però de contracte laboral i donar-te d'alta, res", diu Roca. 

Robles sempre ha actuat sense contracte i sempre cobra en negre. Víctor del Río toca quatre dies per setmana, i el mateix. "Obviem que és totalment il·legal que ens facin treballar sense donar-nos d'alta", denuncia Costa. El dubte de Schvarzman és pertinent: "Si cau una ampolla i em trenco un dit, ¿què em passa? El cambrer de la barra i el vigilant de la porta estan assegurats. Jo treballo com ells, però no estic cobert perquè ningú m'ha fet contracte". "Al Jamboree, almenys et donen d'alta", celebren els més veterans de la taula.

AUTOCRÍTICA

Notícies relacionades

Prohibit guanyar-se la vida com a músic als carrers de Barcelona

Un vaixell del XV emergeix entre les obres d’un pàrquing a la Ciutadella

Entre tantes lamentacions, Colom hi afegeix una mica d'autocrítica: "Ens ho hem buscat els músics". Tots assenteixen. "En un restaurant no regateges el preu del bistec, però la música és el regne del regateig i altres grups toquen al mateix lloc que tu per la meitat de preu", denuncia Cabello. Felip afegeix un altre factor: "Els professors et demanen que et centris en l'instrument i sortim sense saber distingir entre un bon tracte i un de dolent, i això afavoreix encara més la competència deslleial". Els músics viuen sota la llei del "si no vens tu, ja en vindrà un altre", però alguns comencen a atipar-se'n. Costa va deixar de tocar a Barts Club. "Només paguen 50 euros", assenyala. A Cabello li oferien la mateixa quantitat a Casa Camarón per dues sessions d'una hora i mitja i va preferir rebutjar-la. 

"Molts músics promouen la idea de negar-se a tocar per menys de 50, però hi ha mesos que no pots deixar de fer-ho", lamenta Gaitán. Aquests 50 euros s'estan comsolidant com a tarifa mínima estàndard, coincideixen tots. Anys enrere, va ser de 80 i cent. Colom adverteix que "a Nova York també paguen 50 dòlars per nit i hi ha cops de colze per tocar". La diferència és que allà hi ha més locals. "A Barcelona hi ha 'overbooking' de músics. Tenim tres escoles superiors i cada any surten una mitjana de 60 alumnes per escola", calcula. I mentre l'oferta i la demanda segueixin tan desequilibrades, poc canviarà.