Prohibit guanyar-se la vida com a músic als carrers de Barcelona

Hi va haver una època en què els carrers de Barcelona eren una alternativa laboral. El mateix Raynald Colom s'hi va foguejar. Encara recorda aquella tarda del 24 de desembre en què amb una banda de dixieland es van treure cent mil pessetes. Pablo Schvarzman també ha tocat molt al carrer. Per a ell és una cosa essencial, perquè és on té el públic. De fet, opina que els músics de bar i els de carrer lluiten pel mateix. "¿Per què estan allunyats aquests circuits?", pregunta. Al capdavall, els uns i els altres toquen sense contracte i cobren en negre. 

Durant la xerrada d'EL PERIÓDICO amb una desena de músics sobre la seva precària situació, Colom i Schvarzman recorden amb nostàlgia i bastanta ràbia quan a Barcelona encara existia "un teixit que et permetia començar tocant al carrer, després anar a un 'garito', fer-te un públic i amb els diners que treies, gravar el teu primer disc. Marcelo Mercadante n'és el millor exemple: es va fer com a músic a la plaça del Pi i avui està entre els cinc millors bandoneonistes del món", relata Colom. "¡Sortia a tocar amb guants quan feia fred!", recorda Schvarzman. Per Sandra Bustamante aquestes històries no formen part del passat. Són el seu present. "Jo baixo a tocar al metro perquè en dues hores em faig 50 euros, mentre que en una sala en trec 20 o 25", calcula. Com que toca sense permís, ha d'afrontar un altre perill: la multa. La cantant té amics als quals els han sortit concerts, tant a Espanya com a l'estranger, gràcies a gent que els va veure actuar al parc Güell. Alguns, vist el panorama, es van mudar a l'estranger. "Al Brasil tracten bé els músics; no s'ha d'anar d'estranquis", li expliquen.

EL PANORAMA A EUROPA

"Si ets músic, viure a Barcelona és una mica de guillat", assegura Oriol Roca. Ell es guanya la vida tocant principalment a Bèlgica, Itàlia, Holanda i França. En aquest últim país, explica, la situació laboral del músic es va resoldre el 1936  mitjançant un règim d'intermitència segons el qual els músics que realitzen 43 concerts en deu mesos (amb les seves 43 factures) passen a ser professionals i tenen dret a una ajuda econòmica si no treballen. Aquest sistema engloba actors, tècnics, il·luminadors i altres oficis relacionats amb la cultura.

Al país veí també passen altres coses: els locals reben ajudes públiques per programar concerts, la qual cosa permet pagar millor al músic. El caixet mínim obligatori per contractar un músic és de 150 euros. Pel bateria Roca, "és una anomalia que sales com Apolo no tinguin una programació de bandes locals que no sigui només Caprichos de Apolo. Haurien d'arriscar més com a empresa, però tornem al tema d'abans: aquí no reben ajudes", lamenta. 

Notícies relacionades

La mala vida dels músics a Barcelona

Un vaixell del XV emergeix entre les obres d’un pàrquing a la Ciutadella

Aquí salta un altre debat perquè, de fet, aquestes ajudes sí que existeixen. El que passa és que a Espanya les subvencions a sales solen anar destinades a obres d'insonorització o d'adequació arquitectònica. Schvarzman llança la pregunta clau: "¿Per què les subvencions per insonoritzar les sales venen de la partida de cultura i no de la de medi ambient? Si els diners destinats a la cultura va a insonoritzar, ens quedamos sense diners per a la cultura. Al Harlem li donen 12.000 euros cada any i se'ls gasta a insonoritzar. ¡Que pagui millor als músics!".

La xerrada s'ha allargat més de tres hores. Hi ha infinitat de temes, però el de la música al carrer és el més calent. "Jo ja no tinc més paciència", esclata Schvarzman. Esclata com a músic i veí del carrer de Ferran. "He vist la Guàrdia Urbana requisar el contrabaix a un músic. ¿Quant soroll pot generar un contrabaix? En canvi, als turistes que celebren els gols a la porta del pub irlandès no les diuen res. Amb aquests no s'hi atreveixen", denuncia. I llança el seu desafiament: "S'ha de recuperar el carrer: hem de plantar-nos 120 músics a la plaça de Catalunya i posar-nos a tocar. ¡A veure qui s'atreveix a prendre'ns tots els instruments!".