Estratagemes, trucs i tripijocs immobiliaris

‘Glengarry Glen Ross’ és per a un venedor de pisos el mateix que per a un periodista és ‘Primera plana’ i per a un segrestador ‘Fargo’. Són compendis de males arts. És també una bona pel·lícula, i no és mèrit només del repartiment (Jack Lemmon, Al Pacino, Kevin Spacey, Ed Harris, Alec Baldwin..), sinó sobretot del guionista, l'inigualable David Mamet, que retrata l'irrespirable ambient de la selva immobiliària de Chicago. Un grup de venedors està virtualment acomiadat tret que aconsegueixin col·locar els pisos que tenen en cartera. "Si no sap vendre, marxi a casa i confessi-ho a la seva dona", amenaça el cap de l'oficina. És ficció. El que passa a Barcelona, no.

¿Vostè viu en una zona de la ciutat que cotitza a l'alça? No ho sap. La prova del nou és senzilla. El més comú és que un cop per setmana algú truqui a l'intèrfon del porter automàtic i li pregunti si vol vendre el pis. Si respon que no, la següent pregunta acostuma a ser si coneix algú a la finca que sí que ho vulgui fer. Hi ha una tercera pregunta. No sempre hi ha nassos de formular-la. ¿Viu algú molt gran a la finca? Sembla que no és llegenda que algunes agències comparen les seves bases de dades amb les pàgines necrològiques.

Sí, així és, hi ha una legió de Jack Lemmon que recorren els carrers de Barcelona a la recerca de informació. "Si ens proporciona informació sobre pis en venda paguem de 500 a 1.000 euros. Qualsevol consulta, no dubti en trucar-nos". És el text d'una targeta, del mida d'una de visita, amb un telèfon de contacte al marge inferior esquerre. Les recompenses es destaquen en tinta vermella.

FEINA INGRATA

És una feina ingrata. No són ni tan sols treballadors de les immobiliàries, explica una font del sector. Treballen com a autònoms per a les immobiliàries. Estadísticament, per a Luis Montoro són treballadors per compte propi, senyals de fum que l'economia espanyola ja s'enlaira com un coet. No és així. L'agència els assigna uns carrers que han de pentinar. Cobren per resultats.

La informació es paga perquè permet tenir en cartera un pis abans que la competència. ¿Què és informació? Per exemple, que la parella del sisè tramita el divorci. ¿Qui ho sap? Els conserges, a vegades. Alguns cobren per això. Una propina. Fins i tot més. La mateixa font del sector recorda una festa en un restaurant. Pagava una agència. Els comensals eren conserges. Al ritme que creixen els preus, el dia menys pensat els porten de creuer. És broma, és clar, però que el mercat es mou es veu al carrer. Els autobusos de la ciutat tornen a circular amb anuncis d'agències immobiliàries.

UN IPHONE COM A ESQUER

Notícies relacionades

Diccionari Indispensable Català-Immobiliari

Bombolla d'immobiliàries a Barcelona

Els ressorts que impulsen el venedor són a vegades sorprenents. "Si em deixa vendre el seu pis, li pago 2.000 euros". S'ha de rellegir dues vegades. Se suposa que són 2.000 euros anticipadament que, òbviament, l'intermediari descomptarà de la venda final del pis. O sigui, que no ofereix res. O sí. En aquest punt trobem el cas del temptador Iphone últim model que regalen algunes empreses per canalitzar la venda a través de les seves oficines. N'hi que garanteixen la venda en un termini de 30 o 45 dies. Si passen les jornades i encara no hi ha comprador, comencen els nervis. Es truca al propietari del pis (que a aquestes altures ja deu haver personalitzat fins i tot el to de la trucada entrant amb alguna melodia al seu gust) i se'l convida a acceptar una oferta que acaba d'arribar, però de menor import de l'inicialment previst. Hi ha qui cedeix. Però hi ha qui es mostra inflexible, i així pot ser que no vengui el pis, però llueix telèfon nou.

"En aquesta vida només val la pena una cosa: que firmin a la línia de puntets", amenaça Baldwin en el seu discurs motivacional de 'Glengarry Glen Ross'. D'això es tracta i, per a això, si cal transvestir-se. Bé, no tant. Però com a mínim fer-se passar per qui realment un no és. Alejandro, Javier, Rosa, Laia… Són exemples d'aquells fulls escrits a mà que apareixen a les bústies, de persones que diuen buscar pis al barri. Semblen tenir una ambició compradora omnívora. Tant els fa un pis en perfecte estat com un nyap. Això diuen. Són, és obvi, treballadors d'immobiliàries. En realitat no compren el pis. Els temps en què les agències tenien un fons per adquirir pisos encara no han tornat. El que pretenen és executar una intermediació a la velocitat del llamp. El que voldria el cap de 'Glengarry Glen Ross'.