Una vida val 800 euros als Encants

Una vida al mercat dels Encants val 800 euros. A vegades, una mica més. Dilluns, per una còmoda i un armari, llibres, discos de vinil, l’àlbum de fotos, obert per la pàgina del dia del casament, la col·lecció de sifons, plats decoratius de plata ben brunyida, una màquina d’escriure Underwood de quatre files de tecles, és a dir, potser dels anys 40, la vaixella de porcellana, un sant sopar de tessel·les ceràmiques, una tauleta de nit de tres potes, amb el seu llum de tulipa glaçat, i desenes d’objectes més es van pagar gairebé 6.000 euros. No és el més habitual, però 6.000 pels objectes de tota una vida continua sense ser gaire cosa. Els Encants, avui, no necessiten ser presentats, però sí les seves subhastes matinals, que aquests dies comencen quan el sol encara no treu el nas.

Tres dies a la setmana arriben els camions amb el contingut gairebé complet del pis d’algú que acaba de morir. El de sempre, la família no sap què fer amb tot allò i ho malvèn o ho dona a canvi de res. El que importa és el pis. Cada vida, així, és un lot que arriba en un camió. A la plaça central dels Encants, al terra, tres dies a la setmana se subhasten 39 lots. Són els que hi caben. Cada licitació no sol durar més d’un parell de minuts. Menys que un funeral. Per a algú que assisteix per primera vegada a aquesta cerimònia (com és el cas), resulta pertorbador. Una xerrada a peu de lot amb Jordi Baron, excel·lent col·leccionista de fotos antigues i institució en aquest basar únic al món, fa més amarg encara aquest calze quan amb una frase ho resumeix tot. «Tots acabarem algun dia als Encants».

'STEAK TARTARE' DE RECORDS

Cada licitació comença amb la mateixa frase de l’speaker. «Material tal qual el veuen». Així és. Els lots, les vides, ocupen un rectangle de 10 metres quadrats al terra. El que es veu és el que hi ha. A vegades aclareix si en una cadira hi falta una pota i si és per allà, perquè quedi clar que és una incidència reparable. Després, comença la venda. El preu inicial a vegades és de només 60 euros. Realment no som res. Amb gestos gairebé imperceptibles, la quantitat puja. Es fa difícil fixar una mitjana exacta, però no és cap bestiesa concloure que una vida es despatxa als Encants per uns 800 euros.

Els compradors acostumen a ser marroquins, uns paios encantadors. Són part de la vida quotidiana d’aquest mercat. El lot se subhasta sencer. Després ells s’encarregaran de trossejar la peça, com si fos una vaca argentina, amb bons talls. Al voltant de la subhasta hi sol haver els qui ja s’han fixat en una cuixa, un llom o un bistec. El Mustafà, per exemple, és l’home a qui busquen els caçadors de negatius fotogràfics, un subgrup singular en aquest ecosistema matinal, gent a qui algun dia aquesta ciutat haurà de fer un homenatge, perquè amb la seva afició estan salvant Barcelona d’una dolorosa amnèsia audiovisual.

Anys enrere, als antics Encants, aquestes subhastes també s’hi portaven a terme, però llavors allò era un pandemònium. Els compradors es quedaven el lot sencer, però després només s’emportaven els objectes que suposaven que revendrien amb facilitat. La resta es quedava allà dispers, sobre el ciment, a vegades sota la pluja, fins que passava la brigada municipal i ho triturava tot, com un steak tartare de records, mobles, quadros i fotos de la primera comunió, potser algun tresor.

SUSANA ESTRADA

Algun dia –prediu Baron– arribaran aquí els mobles d’Ikea, les fotos en discos durs o en llapis de memòria, el monopatí que ja no va sortir mai de casa des que va començar a fallar el maluc, però de moment el patró comú és tot un altre. Moltes verges i sants. Porcellanes. Records de la mili. Col·leccions de mussols. Quan mor un metge dels d’abans no és estrany que amb la biblioteca de tractats d’anatomia apareguin un parell de cranis. En el cas que el difunt hagués sigut cap d’estació, la gorra i el bastó de ferroviari. En els funerals, laics o religiosos, s’acomiada un amic. Als Encants se’l coneix a fons. Impúdicament, es podria dir. Dimecres, en dos dels lots hi havia un petit racó de revistes porques, setenteres. 'Chicas de lujuria', prometia la portada d’una d’elles. Susana Estrada hi ensenyava una teta, molt poc per ser ella.

Notícies relacionades

La subhasta de vides dels Encants, ¡la pel·lícula!

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

En la subhasta d’un altre pis, un exemplar infantil de 'Marco, el niño genovés', amb prou feines tapava un exemplar de La Porra, revista lúbrica que prometia obscens contes de bordell. Era la vida més privada d’algú. Un vici. Això no estava a la vista quan rebia visites. L’intent d’explicar a un amic del Mustafà qui era Susana Estrada acaba en un fracàs absolut. No sembla que només sigui qüestió d’idiomes. No comprèn què va suposar aquella teta per a la política municipal madrilenya.

L’entrada a la subhasta, per si no havia quedat clar, és lliure. Matinin. Hi ha qui es pensa d’un quant temps ençà que Barcelona és el melic del món. És molt discutible. Però, vinga, si s’accepta la tesi, que quedi clar que no ho és pel seu glamur, impostat la majoria de les vegades, sinó per llocs com els Encants. No hi ha melic sense borrissol.